Tal dia com avui de l’any 1643, fa 381 anys, i en el context de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), el rei Felip IV feia cessar Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte-duc d’Olivares, que havia estat ministre plenipotenciari de la monarquia hispànica durant vint anys. En l’exercici del seu càrrec (1623-1643) havia intentat imposar la Unión de Armas (la uniformització de les aportacions tributàries i militars dels diferents estats que formaven l’edifici polític hispànic). En aquest punt és important recordar que, en aquell moment, l’edifici polític hispànic era una monarquia composta formada per diversos estats que mantenien relacions bilaterals diferenciades (de diferent grau) amb el poder central.

La Unión de Armas era un element més en l’estratègia dels Habsburg hispànics del segle XVII, que ambicionaven transformar la monarquia composta hispànica en un estat centralitzat, com ho estaven fent els Borbons a França. Però aquell instrument va xocar amb les institucions catalanes, que es van negar a renunciar a la bilateralitat que tenien pactada amb el poder central hispànic des del temps de Ferran el Catòlic (1495). D’altra banda, la Unión de Armas d’Olivares preveia que Catalunya havia d’ingressar a l’erari reial i havia d’aportar a l’exèrcit hispànic, una contribució fiscal i una lleva militar calculada per a un país d’1.000.000 d’habitants (el doble de la seva massa demogràfica real).

Olivares, disposat a imposar el seu projecte a qualsevol preu i de qualsevol manera, va fabricar una crisi que tenia el propòsit d'enfrontar la societat catalana amb les seves classes dirigents. Va desplaçar el front de guerra amb França al Rosselló, i amb aquest pretext va introduir 40.000 tercios a Catalunya (1635-1640) que representaven quasi el 10% de la població del país, amb l’obligació de ser allotjats a les cases particulars (al Principat no hi havia edificis d’aquarterament i va recórrer a un usatge català d’origen medieval que obligava la població a mantenir els soldats del rei). Olivares, coneixedor que les classes privilegiades estaven exemptes d’aquesta obligació, pretenia crear un paisatge de rebel·lió.

Però la seva estratègia es va revelar inútil. Els soldats hispànics, a Catalunya, es van comportar com ho haurien fet en qualsevol país estranger (robant, incendiant, agredint, violant i assassinant les famílies que els havien acollit). El gran moviment popular de protesta que es va generar i que, en paraules de l’historiador Joan Reglà, inicialment no tenia un lideratge clar, de seguida va acceptar la direcció de les classes polítiques del país (Tamarit, Claris, Fontanella), i el divorci entre les classes humils i les classes privilegiades que havia imaginat Olivares i que havia de conduir a la desaparició de les classes dirigents catalanes i, de retruc, de les institucions del país, no es va produir.

Ben al contrari, els representants dels estaments del poder (els braços) i els governs municipals van votar la proclamació de la I República catalana (16/01/1640), que, poc després, es transformaria en Principat independent (23/01/1640). Durant els tres anys següents, els catalans (amb l’ajut militar francès) no tan sols van expulsar els hispànics de Catalunya, sinó que es van endinsar en territori aragonès (saqueig de Montsó). En el moment en què es va produir el cessament d’Olivares, el resultat d’aquella guerra era, clarament, contrari als interessos hispànics. El que havia estat el ministre plenipotenciari més poderós del món moriria dos anys més tard (1645) a Toro (corona castellanolleonesa), desterrat i en l’oblit més absolut.