Tal dia com avui de l’any 1868, fa 155 anys, a l’antiga vila de Gràcia, naixia Pompeu Fabra i Poch, que en el decurs de la seva vida seria la figura acadèmica contemporània més destacada en l’estudi, la modernització i la normativització de la llengua catalana. Pompeu Fabra va normativitzar la llengua catalana (que la gent escrivia tal com la pronunciava en funció del seu dialecte local) i la va transportar a la modernitat. L’escriptor Josep Pla va proclamar que “Fabra ha estat el català més important del nostre temps, perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible”. Les seves obres més destacades van ser Normes Ortogràfiques (1913) i Diccionari General de la Llengua Catalana (1931).
Fins a l’acabament de la Guerra Civil (1939), Pompeu Fabra mai va tenir responsabilitats polítiques. La seva projecció era purament acadèmica i cultural. Però la prudència el va empènyer a marxar cap a l’exili. I aquesta prudència que va esmerçar es va demostrar molt encertada. El 30 de gener de 1940, la Guàrdia Civil espanyola el va acusar de ser un “elemento separatista acérrimo” i el va catalogar com a “hostil a las cosas de España”. El Tribunal de Responsabilidades Políticas el va sancionar amb una multa de 5.000 pessetes de l’època (l’equivalent a 15.000 euros) pel seu “profundo desprecio y enemistad hacia España” i el va “desterrar a perpetuidad de territorio nacional”. Entre 1939 i 1940 i entre 1945 i 1948 va ostentar la dignitat de conseller de la Generalitat a l’exili. Va morir a l’exili, a Prada de Conflent (Catalunya del Nord), el 1948.