Tal dia com avui de l’any 1751, fa 274 anys, a Parma (llavors ducat independent de Parma), naixia Maria Lluïsa de Borbó, filla del duc independent Felip de Borbó-Farnese (anomenat Felip I de Parma) i neta del rei Felip V d’Espanya i de la seva segona esposa, Isabel de Farnese, duquessa independent de Parma. El pare de Lluïsa havia estat el fundador de la nissaga parmesana dels Borbó, successora dels Farnese, que havien governat aquell ducat independent des de la seva creació (Pere Lluís Farnese, 1545) fins a la cessió del ceptre ducal que ostentava l’àvia de Lluïsa, Isabel Farnese, a favor del seu fill primogènit (Felip de Borbó-Farnese, 1748).
Quan tenia 14 anys (1765), va ser elegida per casar-se amb el seu cosí germà i oncle valencià a la vegada, Carles de Borbó, fill primogènit del rei Carles III d’Espanya i futur Carles IV d’Espanya. Després de cinquanta-cinc anys de matrimoni (1765-1819), hauria quedat embarassada en vint-i-quatre ocasions, hauria culminat catorze naixements, però només set arribarien a l'edat adulta. Segons les fonts de l’època, havia estat sotmesa a una freqüència d’embarassos tan elevada que als trenta anys (1781) ja havia perdut tota la dentadura. En els retrats de cort, obra del pintor Goya, sempre se la representa amb la boca tancada i amb un aspecte notablement envellit.
Maria Lluïsa es va guanyar l’enemistat de l’aristocràcia més reaccionària de la cort per la seva llarga i consentida relació amb el primer ministre Godoy. Precisament, aquesta seria una de les causes que impulsarien el cop d’estat de 1808 (motí d’Aranjuez), que li costaria, juntament amb el rei i Godoy, el destronament i l’expatriació en mans del seu fill, el futur Ferran VII. Mai no tornaria a Madrid, i moriria expatriada a Roma (1819) pocs mesos després de la mort de Carles IV. Segons el seu confessor, Juan de Almaraz, poc abans de morir va proclamar que "Ninguno de mis hijos lo es de Carlos IV y, por consiguiente, la dinastía Borbón se ha extinguido en España".