Tal dia com avui de l’any 1692, fa 333 anys, a Parma (llavors capital del ducat independent de Parma), naixia Isabel Farnese, neta de Ranuccio II Farnese, duc independent de Parma i filla d’Eduard Farnese —hereu al setial ducal, que mai no va ocupar perquè no va sobreviure al seu pare. Isabel, des del mateix moment del seu naixement i per la seva condició, estava predestinada a un matrimoni negociat que reforcés la independència del petit ducat parmesà. Posteriorment, la prematura mort dels seus germans Francesc (1727) i Antoni (1731) la convertiria en l’hereva al setial ducal parmesà.
No obstant això, a finals del 1714, ningú no comptava que els dos fills mascles de Ranuccio moririen prematurament i sense descendència, i Isabel va ser casada amb el rei Felip V d’Espanya, que acabava d’enviudar —la seva primera muller, Gabriela de Savoia, havia mort poc abans (febrer, 1714). I, des d’un primer moment, va esdevenir la veritable governant d’aquella nova Espanya, de fàbrica borbònica i castellana. Felip, afectat per una greu malaltia mental, passava llargues temporades totalment incapacitat, i Isabel es va envoltar de polítics originaris de la península Itàlica (el més famós seria Alberoni) i va prendre la regnes del poder.
Per aquest motiu, es va guanyar molts enemics a la cort, que de seguida li va imposar el mot despectiu “la parmesana”. Les fonts cortesanes de l’època la descriuen com una dona d'estatura baixa, lletja, grossa, golafre, amb un nivell intel·lectual baix i de caràcter irascible. Tot i això, durant els primers anys de matrimoni (1714-1719), va ser l’autèntica governant del regne, fins al punt que va obrir una guerra contra els Borbons de Versalles que es va saldar amb la derrota dels espanyols. D'aleshores ençà, es va veure obligada a cedir part del poder a les oligarquies cortesanes, que li van imposar l’abdicació de Felip V i la coronació de Lluís I, fill de la primera esposa del Borbó (1724).