Tal dia com avui de l’any 1755, fa 268 anys, a Orcet (llavors província d’Alvèrnia, del regne de França, i actualment departament de Puèi Domat, República Francesa), naixia Georges Auguste Couthon, que posteriorment seria una de les personalitats polítiques més destacades de la Revolució Francesa (1789-1793). Couthon, que havia nascut en una família benestant del món agrari rural, estava destinat a continuar l'activitat tradicional dels seus progenitors. Però va ser afectat per una poliomielitis infantil que el va limitar moltíssim. I des de llavors, els seus pares el van orientar cap als estudis. El 1785 es llicenciava en Dret i el 1791 ja era president del tribunal de Clarmont d'Alvèrnia.

La seva carrera política es va iniciar, també, a Clarmont d'Alvèrnia. El 1787, abans de l’esclat revolucionari, era nomenat membre d’Assemblea Provincial d’Alvèrnia. I el 1792, en ple procés revolucionari, era elegit diputat de la Convenció Nacional (equivalent al Parlament del regne). Durant aquest període de temps (1787-1793), va evolucionar des d’un posicionament monàrquic i liberal fins a un republicanisme radicalment revolucionari. El 1793 ja formava part del partit jacobí, que en aquell moment liderava Robespierre, i va ser un dels diputats de la Convenció que va votar a favor de la sentència de mort sense possibilitat d’apel·lació contra els reis Lluís XVI i Maria Antonieta.

Durant l’etapa anomenada “Règim del Terror” va ser —juntament amb Robespierre, Danton i Saint Just— una de les quatre personalitats més poderoses de la nova República Francesa. Couthon va ser l’arquitecte del projecte d’expansió de la Revolució Francesa, i va proposar la invasió de Catalunya (en aquell moment, una província del regne borbònic espanyol) i la constitució d’una república independent. La funció que Couthon havia reservat a la República Catalana era la d’un estat independent, tutelat per la França revolucionària, que havia de projectar el fenomen revolucionari al conjunt de la península Ibèrica. Couthon va defensar aquest projecte, afirmant que la societat catalana ja estava prou madura per a assumir aquest paper.