Tal dia com avui de l’any 1814, fa 212 anys, a Brienne-le-Château (a 200 km a l’oest de París i a 250 km a l’est de la frontera franco-palatina), es lliurava la batalla de Brienne, que enfrontaria l’exèrcit imperial de França —format per 36.000 homes i comandat pel mateix emperador Napoleó i pels mariscals Marmont, Ney i Perrin— i un combinat militar de Prússia i de Rússia que sumava 30.000 efectius i era dirigit pel mariscal prussià Von Blücher i pels generals russos Olsufiev i Osten-Sacken. Aquella batalla es va produir en el marc de l'ofensiva de l’aliança internacional antibonapartista i va ser la primera que es va lliurar en sòl francès. També va ser la darrera gran batalla que va guanyar Napoleó com a emperador dels catalans.

Sis anys abans (Baiona, País Basc francès; 6 de maig del 1808), Napoleó havia adquirit el Regne d'Espanya a Ferran VII. El preu d’aquella operació, pactada a satisfacció de totes dues parts, havia estat el lliurament a favor del Borbó espanyol d’una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs francesos, la corona d’Etrúria (estat satèl·lit de França que es corresponia a l’antic ducat independent de la Toscana) i una esposa de sang reial. Però havia separat Catalunya del lot, que havia estat incorporada al Primer Imperi francès —de facto— com una regió més, i de iure des del 27 de gener del 1812. Per tant, Napoleó era emperadors dels catalans, en la mesura que els habitants de la Catalunya de l’època eren considerats fills de França.

Ho serien fins que Napoleó —per l’evolució de la guerra— va renunciar als departaments catalans, i el seu germà Josep I, abandonat pels pretesos il·lustrats de Madrid, va haver de tornar a França. En aquell moment, Napoleó va ordenar Ferran VII retornar a Madrid i el rey felón (el rei traïdor) —mastegant vidres— va travessar la frontera hispanofrancesa per la Jonquera (22 de març del 1814). Catalunya va ser reintegrada a l’arnat regne borbònic espanyol i es va acabar la primavera política i cultural que havia viscut amb el règim bonapartista (1808-1814). Durant aquesta etapa, Catalunya havia recuperat l'oficialitat del català (proscrit des de l’ocupació borbònica del 1714) i havia impulsat un extraordinari moviment social, cultural i econòmic.