Tal dia com avui de l’any 1546, fa 476 anys, a Terni (llavors Estats Pontificis i actualment República italiana); moria Antonio Cordiani, anomenat “Sangallo il giovane” (Sangallo el jove); que havia estat l’arquitecte del temple de Montserrat dels Catalans, a Roma. Sangallo havia nascut a Florència el 1484, en una família d’artistes (era net de l’escultor Francesco Giamberti, nebot dels arquitectes Giuliano i Antonio da Sangallo i germà de l’arquitecte Francesco da Sangallo). De molt jove es va traslladar a Roma i va ser alumne de Bramante; i quan va iniciar la seva carrera professional va col·laborar amb Michelangelo Bouonarroti, amb Jacopo Sansovino i amb Goivan Battista Calvi. A Roma va ser l’arquitecte de diverses obres.

Sangallo va ser l’arquitecte del nou temple de Montserrat dels Catalans, a Roma, situada a la Via de l’Ospedale (actualment Via de Montserrato). Les obres es van iniciar el 1518 i es perllongarien fins més enllà de la seva mort. Aquell edifici va ser construït sobre l’antiga capella de l’hospital de peregrins de San Nicoló dei Catalani, fundat el 1354 per la catalana Jacoba Ferrandes; i ampliat el 1363 amb la fundació annexa de Santa Margherita dei Catalani per la mallorquina Margalida Paulí. Aquests hospitals, destinats a donar atenció als peregrins dels dominis del Casal de Barcelona; estaven a la Via Arénula, a tocar de la Via del Catalani, que era el lloc on, des de finals del segle XIV estava ubicat el call katalanim i l’Escola judeocatalana de Roma.

Passats dos segles i mig (1807), el règim borbònic espanyol, va forçar la fusió de les institucions religioses de Montserrat dels Catalans i de Santiago y San Ildefonso de los Españoles, aquesta última creada el 1469 amb el mateix propòsit però per a donar atenció als peregrins de la Corona castellanolleonesa. El pretext que van argumentar les autoritats civils i eclesiàstiques espanyoles va ser que Santiago y San Ildefonso estava en estat ruïnós. En aquell moment (1807) el règim borbònic espanyol va usurpar la denominació històrica de Montserrat, que va passar a anomenar-se "Iglesia Nacional Española de Santiago y Montserrat", tot i que a Roma se l’anomena “Santa Maria in Montserrato degli Spagnoli”.