Tal dia com avui de l’any 1642, fa 383 anys, a París, moria Armand-Jean du Plessis (París, 1585), cardenal, duc de Richelieu i primer ministre de França (1624-1642) durant bona part del regnat de Lluís XIII (1617-1643). La seva política va girar sobre dos eixos principals: erosionar el poder de la noblesa en benefici de la corona per a consolidar el règim absolutista a França i alimentar una estratègia d’hostilitat permanent amb la monarquia hispànica amb l’objectiu de desgastar-la i propiciar el relleu, a mans de la monarquia francesa, a la categoria de primera potència mundial. Va ser l’home més poderós de França després del rei, i fins i tot se’l va acusar d’eclipsar el monarca en diverses ocasions. Per aquest motiu, se’l va conèixer com “l’eminència roja” (pel color de la seva vestidura cardenalícia).

Richelieu va tenir un paper decisiu en la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). Durant la crisi i revolució dels Segadors (juny – setembre, 1640), va negociar amb les autoritats catalanes una sèrie de tractats internacionals que reconeixien la independència de Catalunya (Pacte de Ceret, 1640, i Pacte de la Peronne, 1641). A través d’aquests pactes, França i el bloc de potències europees que gravitaven en l’òrbita francesa reconeixien a Catalunya la seva naturalesa de subjecte polític (legitima capacitat per a autodeterminar-se). A finals de desembre del 1640, quan les tropes hispàniques de Felip IV —comandades pel sanguinari marquès de Los Vélez— ja havien iniciat l’ocupació del Principat, va proposar al president Pau Claris constituir Catalunya en una república.

No obstant això, el 23 de gener del 1641, amb les tropes hispàniques de Los Vélez a Martorell —travessant el riu Llobregat en direcció a Barcelona—, va canviar d’estratègia, i va condicionar l’ajut militar francès a la transformació de Catalunya en un principat independent i a la proclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona o Home Principal de Catalunya, totalment al marge de la seva condició de rei de França. El president Claris, forçat pels esdeveniments, va acceptar, i tres dies després, el 26 de gener del 1641, a les faldes de la muntanya de Montjuïc, l’exercit catalanofrancès derrotava i provocava la fugida desordenada de les tropes hispàniques de Felip IV i Los Vélez, i inaugurava un període d’onze anys d’independència al Principat (1641-1652) i de divuit als comtats ultrapirinencs (1641-1659).