Tal dia com avui de l’any 1131, fa 893 anys, a Barcelona, moria Ramon Berenguer III, sisè comte independent de Barcelona i un dels grans impulsors del procés expansiu català. Durant el seu govern (1097-1131), el casal de Barcelona va incorporar els comtats occitans de Provença, de Millau, de Gavaldà i de Carlat, els comtats pirinencs de Cerdanya, de Conflent i de Ripoll, i els territoris fronterers i deshabitats del Camp de Tarragona i de la plana d’Urgell, que permetrien la restauració de l’arxidiòcesi de Tarragona (la independència dels bisbes catalans respecte a l’arquebisbe de Narbona) i la conquesta de Tortosa i de Lleida, les darreres grans places andalusines al nord de l’Ebre.

L’èxit polític de Ramon Berenguer III es basava en la combinació d’una calculada política matrimonial i d’una encertada pressió militar. S’havia casat tres vegades. La primera amb Maria Díaz de Vivar, filla del Cid Campeador, amb el propòsit d’establir un dret preferencial del casal de Barcelona sobre l’antic domini valencià del seu difunt sogre. Aquesta opció la faria efectiva el seu rebesnet Jaume I. La segona amb Almodis de Mortain, neboda de Guillem el Conqueridor. Aquesta opció forjaria una aliança entre Barcelona i Anglaterra. I la tercera, amb Dolça, comtessa independent de Provença. Amb aquesta opció, Barcelona i Provença signarien una unió dinàstica que seria efectiva fins al 1267.

Ramon Berenguer III va imprimir una nova cultura de guerra a les oligarquies militars catalanes. Era fill de Mafalda de Pulla-Calàbria, una princesa de la casa normanda d’origen viking dels Hauteville, que, com a mercenaris, havien fet fortuna al sud de la península italiana i a l’illa de Sicília (havien assolit la creació i la direcció del ducat independent de Calàbria que, com el comtat de Barcelona, estava sota la protecció del pontificat). I havia estat espòs de la filla del Cid i d’una neboda del primer rei anglès d’origen viking. A partir de Ramon Berenguer III, el comte “viking”, l’expansió territorial dels sobirans del Casal de Barcelona seria constant, i culminaria amb la creació de l’Imperi medieval català de la Mediterrània (segles XIII a XV).