Tal dia com avui de l’any 1859, fa 165 anys, a Viena, moria Klemens von Metternich, que havia estat el polític més destacat de l’Imperi austrohongarès i un dels més destacats del continent europeu durant la primera meitat del segle XIX. Metternich s’havia iniciat en la diplomàcia i havia jugat un paper important com a ambaixador de l’Imperi austrohongarès a París durant la primera fase de les guerres expansives napoleòniques (1806-1809). Però allà on assoliria un extraordinari protagonisme seria com a cap de l’equip negociador austrohongarès al Congrés de Viena (1814-1815), on van participar les potències que havien combatut i derrotat el primer imperi francès de Napoleó (Àustria-Hongria, Rússia, Prússia, i la Gran Bretanya).

Aquells acords representaven una important involució política. Les potències que havien derrotat el primer imperi francès es van conjurar per reinstaurar els règims absolutistes que havien estat derrocats per contagi de la Revolució Francesa, i per impedir l’esclat de nous episodis revolucionaris. Una altra conseqüència d’aquells acords seria el retorn al dibuix del mapa d’Europa anterior a la Revolució Francesa (1789) i a les guerres napoleòniques (1804), que truncava les aspiracions de les nacions sense estat de constituir-se com a subjectes polítics. Els processos d’unificació d’Itàlia, o la independència de Bèlgica, de Txèquia, de Bohèmia, d’Eslovènia, de Polònia o d’Irlanda, serien ofegats i trigarien dècades a reviure i materialitzar-se.

Pocs mesos abans de l’inici del congrés, Metternich havia aconseguit que les potencies antinapoleòniques obliguessin França a retornar els territoris guanyats entre 1804 i 1814. El 10 de març de 1814 l’exèrcit bonapartista a Catalunya, forçat per la pressió internacional, abandonava el país i les potències de Viena ressituaven la frontera hispanofrancesa als Pirineus. Dotze dies més tard, el 22 de març de 1814, Ferran VII, que mai hauria volgut retornar a Espanya, entrava a Figueres, camí de Madrid, obligat per Metternich. Durant sis anys (1808-1814), Catalunya havia format part del primer imperi francès i havia viscut una primavera política, cultural i econòmica, que, amb el retorn a l’Espanya borbònica, s’esvaïa totalment.