Tal dia com avui de l’any 816, fa 1.209 anys, a Roma —capital del Patrimonium (Estats Pontificis)—, moria el papa Lleó III, que, amb la seva estratègia d’aproximació a l’Imperi de Carlemany, posaria les bases dels episodis de tensions i equilibri de pesos que marcarien la història europea medieval. Amb Lleó III i Carlemany es va crear un eix entre el Pontificat (que representava el poder espiritual) i l’Imperi franc (que passava a exercir el paper de potència terrenal i protector del papat) que, inicialment, reforçaria ambdós poders, però que, posteriorment (segles XII a XV) es convertiria en un focus de conflictes entre les dues principals potències del món conegut.

Aquest eix s’havia començat a construir el dia de Sant Esteve del 795, quan havia estat elegit Lleó, fins llavors cardenal de la basílica romana de Santa Susanna i cap del tresor pontifici. L’elecció de Lleó —fill d’una família humil— havia estat una solució de compromís adquirida pels clans patricis romans que aviat no satisfaria a ningú. El 25 d’abril del 799, en el decurs de la processó de Sant Marc, el papa Lleó va ser emboscat, ferit, deposat i reclòs al monestir de Sant Erasme (al mont Celi, de Roma). Després d’un temps es va poder escapar, va travessar la meitat nord de la península italiana i el regne dels francs i es va reunir amb Carlemany a Paderborn (prop d’Aquisgrà).

En un primer moment, Carlemany no es va interessar per Lleó, la cancelleria carolíngia estava treballant per a consolidar l’ocupació de les primeres places al sud dels Pirineus (Llívia, Girona, Urgell, Empúries), però després d’un temps, Carlemany hi va veure la possibilitat de crear una aliança que podia ser molt beneficiosa per a les dues parts. Després d’una ràpida intervenció militar, els carolingis van foragitar l’usurpador que ocupava el setial de Sant Pere. El 23 de desembre del 800, Carlemany restaurava Lleó al setial pontifici i, el dia de Nadal del 800, Lleó III coronava Carlemany emperador, i, per tant, legítim successor dels emperadors romans.

En contrapartida l’Imperi carolingi es va convertir en el protector polític i militar del Pontificat, una condició que després de la fragmentació de l’Imperi de Carlemany en mans dels seus tres nets (Tractat de Verdun, 843) assumiria en solitari el nou Regne de França (una de les tres fraccions resultants d’aquella divisió). Per contra, una altra de les fraccions —els emperadors electes del Sacre Imperi Romanogermànic (el món alemany)— es considerarien continuadors de la corona imperial de Carlemany, i durant tota l’edat mitjana, poder espiritual i poder terrenal rivalitzarien pel control d’àmplies zones d’Europa.