Tal dia com avui de l’any 1964, fa 60 anys, a Barcelona, moria Agustí Calvet i Pascual, més conegut pel seu pseudònim periodístic Gaziel. En paraules del polític, historiador i editor català Josep Benet i Morell, Gaziel havia estat “probablement l’escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana en aquest segle”. Pel conjunt de la intel·lectualitat catalana, Gaziel és el primer periodista modern de l’estat espanyol i el primer a donar una òptica internacional als seus escrits. Va aportar profunditat de visió i reflexió d’altura, amb un alt coneixement de la història dels pobles. I va destacar per la seva capacitat d’apreciació privilegiada en la relació Catalunya-Espanya (la incapacitat d’Espanya per vertebrar-se i l’eterna tendència de Catalunya a posar-se en un atzucac).

Calvet havia nascut el 1887 a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), però s’havia criat a Barcelona. Havia estudiat Dret —per desig patern— i Lletres —per vocació pròpia—. El 1910, amb 23 anys va iniciar la seva activitat periodística. Va ser a la redacció de La Veu de Catalunya —l’òrgan de premsa de la Lliga Regionalista— entre 1910 i 1914. Posteriorment va marxar a París per ampliar estudis, i a la capital francesa el va abastar la Primera Guerra Mundial (1914-1918). A París simultaniejaria aquests estudis amb la redacció i enviament de cròniques del conflicte per a La Vanguardia, que es publicarien amb el títol “Diario de un estudiante en París” i que convertirien Gaziel en un dels periodistes més llegits d’Espanya i d’Amèrica Llatina. A la conclusió dels estudis va retornar a Barcelona i va ser nomenat director de La Vanguardia (1920-1936).

A l’esclat de la Guerra Civil (1936) va ser perseguit per elements pretesament revolucionaris i es va haver d’exiliar a París. I amb l’ocupació nazi de França (1940) va escapar de París, va retornar a Barcelona i va ser processat pel règim franquista per la seva ideologia catalanista i republicana. Li van prohibir l’exercici del periodisme i el van desterrar a Madrid. No va poder tornar a Catalunya fins més enllà de la seva jubilació (1957). Establert a Barcelona, va escriure la resta de la seva obra i durant aquella època proclamaria: “Havent jo, tota la vida, escrit més o menys, però forçat a fer-ho en castellà (...) ara que finalment soc lliure de fer-ho en català, escric amb més delit que mai”. Va morir als 77 anys després d’una vida consagrada, en paraules seves, “a les tres realitats superiors, per mi, a les altres: la nostra terra, la nostra gent i la nostra parla”.