Tal dia com avui de l’any 1766, fa 260 anys, a Roma (Estats Pontificis), hi moria James Francis Stuart, últim pretendent jacobita als trons de Londres i d’Edimburg. Mai no havia estat coronat, però els seus partidaris l’anomenaven Jaume III d’Anglaterra i VIII d’Escòcia, i, en canvi, els seus detractors s’hi referien, pejorativament, com a el vell pretendent. James Francis va ser el darrer representant de la branca catòlica dels Stuart, amb possibilitat reals d’ocupar el tron. Quan va morir el seu pare —desterrat i destronat pel Parlament (1701)—, l’eix borbònic francoespanyol el va reconèixer com a rei. En canvi, el seu fill i successor, Carles Eduard, anomenat pejorativament el jove pretendent i Bonnie Prince Charlie (el bonic príncep Carles) —per la seva condició homosexual—, acabaria abandonat per tothom.

James Francis havia nascut el 1688 a Londres i era fill del rei Jaume II d’Anglaterra i VII d’Escòcia i de la seva segona esposa, Maria de Mòdena. Quan va néixer, Anglaterra estava sumida en un clima de guerra civil, que enfrontava l’eix format per les classes mercantils urbanes i l'Església anglicana contra la noblesa feudal rural i l’Església catòlica. Durant els segles XVI i XVII, la Corona havia basculat d’un costat a l’altre. Jaume II, pare del vell pretendent, havia regnat com un rei anglicà, però a darrera hora, buscant limitar el poder del Parlament —controlat per les classes mercantils—, s’havia convertit al catolicisme. El 1689, l’any després del naixement de James Francis, el Parlament havia cessat Jaume II i havia coronat els protestants Maria i Guillem d’Orange, filla i gendre, respectivament, del monarca destronat i expatriat.

La derrota definitiva del jacobinisme es produiria el 1746. Aprofitant que el gruix de l'exèrcit britànic era al continent, combatent a la guerra de Successió austríaca (1740-1748), el bonic príncep Carles —seguint instruccions del seu pare— promouria una rebel·lió al nord d’Escòcia, on els clans tradicionals els eren favorables. La desfeta jacobita a Culloden (1746) provocaria una formidable fugida cap a les Tretze Colònies (els futurs Estats Units) i una repressió brutal contra la identitat escocesa. Va ser prohibida la llengua gaèlica, i també el kilt —la faldilla que identificava la persona amb el seu clan—  i la gaita. Paradoxalment, el kilt i la gaita sobreviurien i transcendirien fins a l’actualitat a través dels regiments militars escocesos de l’exèrcit britànic que havien combatut els vells clans jacobites.