Tal dia com avui de l’any 1905, fa 120 anys, al presidi de Portoferraio (illa d’Elba, Itàlia), moria Carmine Crocco, que durant la fase final de la Guerra d’Unificació d’Itàlia (1852-1864) havia estat el cap bandoler i el guerriller mercenari més temut del Mezzogiorno italià (el terç sud de la península italiana). Crocco havia nascut el 1830 en una casa de pastors de Rionero in Vulture (a la part continental del regne borbònic de les Dues Sicílies), en una zona molt abrupta i muntanyosa dels Apenins de la regió de la Basilicata (a uns 160 quilòmetres a l’est de Nàpols).

El 1852 i en plena ofensiva de les forces unificadores de Garibaldi, va ser captat per l’exèrcit borbònic de Francesc II, però va haver de fugir després de matar un home que havia agredit la seva germana (1853). Es va refugiar en l’entorn delictiu de la regió, i al cap de poc temps ja liderava una colla de bandolers que es dedicaven al robatori, l’extorsió, els segrestos i els assassinats per encàrrec. Va ser detingut i empresonat (1855), però malgrat els crims que arrossegava, no tan sols no va ser condemnat a mort, sinó que —passat un temps— li van facilitar la fuga (1859).

Giustino Fortunato, antic veí de Crocco, ministre del regne borbònic i probablement qui li va facilitar la fuga, el va posar al capdavant d’un exèrcit de 2.000 homes reclutats en els ambients delictius urbans, que van aconseguir expulsar l’exèrcit de Garibaldi de la Basilicata i la Pulla. No obstant això, entre el 1859 i el 1860, Crocco va imposar un règim de terror per a sostenir econòmicament el seu contingent de bandolers, i el rei borbònic Francesc II va enviar el general català Josep Borges per a disciplinar les bandes mafioses que actuaven impunement.

Josep Borges era un antic militar carlí català, nascut el 1813 al poble de Vernet, prop d’Artesa de Segre, que havia lluitat a la Primera i a la Segona Guerres Carlines (1833-1840 i 1846-1849) i que formava part d'un grup d’oficials carlins catalans que, des de l’exili de la derrota, s’havien posat al servei del pontificat i de la monarquia borbònica de les Dues Sicílies per a combatre l’exèrcit unificador piemontès de Garibaldi. Borges es va guanyar l’amistat i la confiança de Crocco, però les traïcions al campament napolità els van condemnar al fracàs.

Borges va ser capturat i executat pels piemontesos (30 de novembre del 1861). En canvi, Crocco va aconseguir fugir a Roma i es va oferir al papa Pius IX per a dirigir un regiment pontifici. Però el papa el va detenir i empresonar i li va imputar centenars d’assassinats (també de religiosos). Va estar empresonat fins que Roma va ser conquerida per Garibaldi (1861). En aquell moment va ser extradit per l’exèrcit unificador i jutjat i condemnat a mort, però tot seguit —sorprenentment— li van commutar la pena capital per la reclusió a perpetuïtat.