Tal dia com avui de l’any 1659, fa 364 anys, a l’illa dels Faisans, situada al curs del riu Bidasoa, entre Irun (corona navarresa-monarquia hispànica) i Hendaia (ducat de Guiena-corona francesa), els representants plenipotenciaris dels reis Felip IV i Lluís XIV, signaven el primer Tractat dels Pirineus, que posava fi al conflicte que enforntava aquestes dues potències des del 1635. La Guerra hispano-francesa (1635-1659) era un enfrontament particular per dirimir el lideratge continental i mundial, i havia estat immersa dins d’un altre conflicte d’una dimensió superior, anomenat guerra dels Trenta Anys (1618-1648), que molts historiadors consideren la veritable Primera Guerra Mundial.

També, dins d’aquell conflicte, s’havia lliurat la guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/1659), que s’havia saldat amb un decebedor resultat per a les tres parts: els catalans no havien aconseguit consolidar la seva independència, els francesos no havien pogut complir els acords d’ajut mutu Barcelona-París pactats a La Peronne (1641), i els hispànics no havien pogut restaurar el domini sobre la totalitat del territori català. Quan es van iniciar les converses de pau que desembocarien en el Tractat dels Pirineus (1659), els francesos tenien el control sobre els territoris catalans del vessant nord (comtat del Rosselló) amb la seva capital, Perpinyà.

En aquell primer Tractat dels Pirineus, es va acordar la fi de les hostilitats a canvi de l’acceptació de la situació a la Catalunya Nord. En el decurs d’aquelles negociacions, els representants francesos havien proposat desocupar el Rosselló a canvi d’obtenir Valònia (Països Baixos hispànics). Però la negativa hispànica —que preferien lliurar el Rosselló— no ho faria possible i, en aquell context polític, dominat per la cultura punitiva contra Catalunya, que imperava a la cort de Madrid, es consumaria la mutilació del país. Aquest fet desemmascara la versió del nacionalisme espanyol que, tradicionalment, ha sostingut que la pèrdua del Rosselló va ser a causa de la “traïció dels catalans”.

Quan va esclatar la Guerra de Separació de Catalunya (1640), ja feia cinc anys que la monarquia hispànica estava en guerra amb la monarquia francesa. I el desviament del principal front de guerra d’aquell conflicte dels Països Baixos al Rosselló, seria obra del comte-duc d’Olivares, ministre plenipotenciari de la monarquia hispànica, que amb aquest moviment pretenia justificar l’entrada il·legal de 40.000 Tercios en territori del Principat, i crear un estat de terror i desafecció entre la població civil catalana i els seus dirigents polítics. Per tant, el lliurament del Rosselló a França seria, també, el resultat final de les estratègies irresponsables de la cancelleria hispànica.