Tal dia com avui de l’any 1492, fa 531 anys, a Granada; els reis Ferran II i Isabel I, anomenats els Reis Catòlics, signaven el Decret de l’Alhambra, que imposava als jueus que residien als territoris de les corones catalanoaragonesa i castellanolleonesa, la conversió al cristianisme o l’expulsió dels dominis de la monarquia hispànica. Les comunitats jueves peninsulars tenien un llarg arrelament al territori peninsular, que remuntava a l’època de la dominació romana (a partir del segle II). La investigació arqueològica ha posat en relleu l’existència de potents comunitats jueves a les principals ciutats peninsulars de la Hispània romana, com per exemple a Tàrraco.
Després dels pogroms de 1391, les comunitats jueves van entrar en crisi. Molts calls assaltats i arruïnats per aquella explosió de violència no es van recuperar mai, com per exemple el de Barcelona. Entre 1391 i 1492 la comunitat jueva catalana va patir una important reducció, bàsicament de les seves elits, que van reaccionar de forma oposada. Per una banda, hi va haver un degoteig important de conversions; i, per l’altra, es va produir una diàspora cap a ciutats comercials de la península italiana que no pressionaven les comunitats jueves. Durant aquella època (1391-1492) es va fer cèlebre la frase “Qui va a Liorna, no en torna”.
L’any 1492, Catalunya conservava una població jueva estimada en unes 50.000 persones, que representaven el 15% del total del país. Però, en canvi, només van marxar unes 8.000, que representaven el 15% de la comunitat jueva catalana. La resta es van quedar i es van convertir al cristianisme. Van adoptar cognoms cristians, en la majoria d’ocasions, el del padrí de bateig (que podia ser un amic o un veí) i van abandonar la seva religió i la seva cultura. En algunes famílies jueves converses, com seria el cas de la comunitat local de Reus, s’han transmès des de llavors i durant segles el secret del seu origen i de la seva identitat estant al llit de mort.