Tal dia com avui de l’any 1640, fa 379 anys, tots els membres dels tres braços estamentals (la màxima representació política del país) es reunien al Palau de la Generalitat, i votaven adreçar una darrer missatge al virrei hispànic, exigint-li que aturés l’onada de saquejos, incendis i crims que cometien els soldats hispànics aquarterats a Catalunya, i castigués els culpables. Des que el 1635 havia esclatat la guerra entre les monarquies hispànica i francesa, la frontera entre Catalunya i Llenguadoc havia estat convertida –a propòsit– en un dels principals escenaris d’aquell conflicte.

El comte-duc d’Olivares –ministre plenipotenciari del rei hispànic Felip IV– havia desplaçat 40.000 tercios de Castella al Principat, que en virtut d’una llei medieval, havien de ser allotjats i mantinguts per la població civil catalana. En el trànsit cap al front de guerra, els soldats hispànics sempre van actuar de la mateixa forma que ho haurien fet en terra enemiga; i aquesta seria la metxa que –després de gravíssims incidents previs– encendria la Revolució dels Segadors (7 de juny de 1640). I seria, precisament, a partir de la revolució popular catalana, que els soldats hispànics esmerçarien tota la força i la violència contra la població civil.

No obstant això, les anotacions als Dietaris de la Generalitat, revelen un estat de tensió creixent que apunta clarament cap al conflicte bèl·lic. Poc abans, Felip IV havia desautoritzat –i quasi cessat– el virrei conciliador Gil de Manrique; i, en canvi, havia acreditat per a aquestes funcions a Pedro Fajardo de Zúñiga –marquès de Los Vélez– i al seu exèrcit de 20.000 tercios. Los Vélez aviat es faria un nom: les brutals massacres que va ordenar a Tortosa i a Cambrils (camí de Barcelona) s’havien convertit en l’únic missatge que la monarquia hispànica enviava als catalans.

A tot això, els catalans negociaven secretament amb la monarquia francesa. I aquesta seria una altra de les causes que provocaria l’esclat definitiu del conflicte. Quan Juan de Garay –comandant militar hispànic a la plaça de Perpinyà– va ser informat que els catalans i els francesos negociaven una aliança; va ordenar empresonar, sense tenir autorització de la Generalitat, les personalitats més destacades de Perpinyà: era la gota que feia vessar el got. La no-resposta a les advertències catalanes provocaria que Pau Claris, president de la Generalitat, ordenés enfilar la recta final de les negociacions amb França; que se signarien, tan sols, set dies més tard.