Tal dia com avui de l’any 1939, fa 79 anys, en el context de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), les tropes franquistes aixecades contra la legalitat republicana ocupaven les ciutats de València i d'Alacant. L’ocupació d’aquestes ciutats, que venia precedida de la caiguda dels seus respectius rerepaïsos, deixava reduïda a la mínima expressió la zona territorial sota el control de la República. La premsa de l’època diria que “La ocupación del territorio nacional prosigue velocísima”. En els “Detalles de la ocupación de la ciudad” —referits a València— la premsa descriu una jornada prèvia d’incertesa i de temor, amb un buit eloqüent de poder que facilitaria que des del primer moment “los jefes de FET y de la JONS se han hecho cargo de la ciudad”.
L’ocupació de València cap-i-casal tenia una especial significació pel bàndol franquista. València havia estat la darrera seu del govern de la II República espanyola. La premsa de l’època destaca que el dia abans, 29 de març, a dos quarts de quatre de la tarda un grup de la Tercera Compañía de Propaganda y Radiodifusión s’havia apoderat de l’emissora Unión Radio de Valencia i “se dedicaron a arrancar los pasquines de propaganda de los rojos y a colocar retratos del Generalísimo y de José Antonio”. El dia 30 de març, a dos quarts de nou del matí, una columna motoritzada “integrada por fuerzas de Asalto y de la Guardia Civil y batallones de Orden Público y de Policia” precedien les tropes de combat.
Recluses de la Presó Provincial de València (1939 1941) / Font: Universitat de València
No seria fins a dos quarts de deu del matí quan les tropes dels generals Aranda i Martín Alonso “hacían su entrada en formación marcial”. A partir del mateix dia de l’ocupació, tant a València com a Alacant, l’aparell repressor franquista desfermaria una autèntica cacera contra persones d’ideologia republicana que se saldaria amb centenars de detencions i assassinats. La mateixa premsa citava que “los dirigentes rojos han desaparecido todos, pero se cree que muchos de ellos están escondidos en la capital, bien a su pesar, pues su intención era huir, pero la rapidez de los acontecimientos no les dio tiempo para ello, al fallarles casi en general las vías del mar y del aire”. La premsa de l’època parlaria de “millares de prisioneros y de presentados”.