Tal dia com avui de l’any 1153, fa 868 anys, les tropes de Bertran de Castellet, cavaller vassall de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, entraven a Xibrana (a la serra del Montsant, al nord del Priorat, i actualment anomenat Siurana). Amb la presa de Xibrana, queia el darrer reducte islàmic al nord de l’Ebre dels dominis comtals barcelonins. Xibrana havia resistit l’empresa conqueridora barcelonina de la Catalunya Nova —iniciada un segle abans— en bona part pel seu privilegiat emplaçament defensiu: estava situada al caire d’un tossal que només tenia un accés possible.
La plaça de Xibrana havia estat fortificada pels àrabs durant el segle IX i havia estat governada per diverses nissagues de valís d’origen autòcton (oligarquies hispanovisigòtiques que s’havien islamitzat i arabitzat durant la conquesta àrab de la Península). Durant els tres segles de dominació musulmana, el castell de Xibrana havia estat una plaça de gran valor estratègic que tenia la funció de controlar la regió muntanyosa situada entre les grans places àrabs de Làrida (Lleida) i Turtuixa (Tortosa), i el Camp de Tarragona, “terra de ningú” entre el comtat de Barcelona i el regne taifa de Saragossa.
Segons la tradició, que va néixer poc després de la conquesta catalana de la plaça, l’esposa de l’últim valí de Xibrana va ser la darrera supervivent entre els resistents àrabs. Però, i sempre segons la tradició, veient-se perduda en mans dels guerrers cristians, va muntar el seu cavall i es va llançar per un penya-segat. Posteriorment a la conquesta catalana, Siurana va ser repoblada amb cristians de la Segarra i el Solsonès, i convertida en la capital de la batllia de les muntanyes de Prades, origen de la casa comtal de Prades, títol vinculat, durant segles, als infants de la casa comtal barcelonina.