Tal dia com avui de l’any 1922, fa 100 anys, se celebraven comicis generals a Irlanda, que havien de dibuixar una nova composició del Parlament de Dublín, però que, principalment, havien de confirmar o rebutjar l’Acord Angloirlandès signat el 8 de desembre de 1921. En aquell moment, Irlanda era un territori britànic (ho era des de la invasió anglesa del segle XII i des de 1801 com a part integrant del Regne Unit). Durant segles, Irlanda havia estat dominada i colonitzada pels anglesos, que l’havien dividida en grans latifundis que, de forma recurrent, la corona anglesa lliurava als aristòcrates anglesos en pagament a la seva lleialtat durant les guerres civils.

Aquells acords, bàsicament, deien que Irlanda es convertiria en un territori de l’Imperi britànic amb autogovern (com, en aquell moment, ho eren el Canadà, Austràlia o Sud-àfrica) amb el rei d’Anglaterra com a cap d’estat d’Irlanda; que l’exèrcit britànic es retiraria d’Irlanda, tot i que es reservava el control d’una sèrie de ports considerats estratègics; que Irlanda assumiria la seva part del deute extern de l’Imperi britànic, i que els sis comtats de l’extrem nord-oriental de l’illa (de teòrica majoria protestant) podrien decidir formar part del nou estat irlandès o mantenir els seus vincles polítics amb la Gran Bretanya.

Aquelles eleccions d’evident caràcter plebiscitari van trencar el Sinn Féin en dos. Per una banda, els possibilistes (partidaris d’acceptar el Tractat i que havien format part de la taula negociadora— i avançar, en un futur immediat i de forma esgraonada, cap a nous estatus de sobirania). I, per l’altra banda, els detractors (partidaris de mantenir el conflicte armat que havia esgotat els britànics i que havia conduït a la creació d’una taula negociadora). En aquelles eleccions, el Sinn Féin va obtenir 94 dels 128 escons de la cambra (60,25% dels vots), però dividits entre els partidaris de l’acord (38,48% dels vots i 58 diputats) i els contraris a l’acord (21,77% dels vots i 36 diputats).

Poc després (20 de maig de 1922), els partidaris de l’acord (liderats per Michael Collins) i els detractors (capitanejats per Edmon de Valera) van assolir un pacte per evitar el trencament definitiu del partit que havia conduït el poble irlandès cap a la llibertat i que havia de dirigir el primer govern independent. Aquells fets van inspirar Francesc Macià en la creació d’Estat Català (18 de juliol de 1922), el primer partit independentista de la història de Catalunya. Estat Català seria el promotor de la plataforma ERC (març, 1931) formada amb partits independentistes i federalistes; que guanyaria les eleccions municipals de 1931 i faria possible la restauració de l’autogovern català.