Tal dia com avui de l’any 1940, fa 79 anys, a dos quarts de set de la matinada, un escamot militar del règim franquista espanyol afusellava Lluís Companys i Jover, 123è president de la Generalitat. El president Companys va ser afusellat al fossar del castell de Montjuïc (que en aquella època era una dependència militar), i l’execució –resolta per un tribunal militar i ordenada personalment pel dictador Franco–, va ser totalment silenciada tant pel règim franquista com per la premsa de l’època. Malgrat que havia estat el president de Catalunya, la censura imposada pel règim franquista impediria que cap mitjà de premsa es fes ressò d’aquell fet.

Amb anterioritat el president Companys havia estat condemnat a trenta anys de presó (1935) pel Tribunal de Garantías de la República espanyola, després dels Fets del Sis d’Octubre (1934), quan va proclamar l’Estat català dins la República federal espanyola, que obria la porta a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya. Mesos després va ser amnistiat pel nou govern de la República (una coalició de forces d’esquerres i progressistes), retornaria a les seves funcions presidencials, i dirigiria el país –amb grans encerts i grans errors– durant la difícil etapa de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Quan Barcelona va ser ocupada pels franquistes (26/01/1939) es va dirigir a l’exili.

A l’exili va reorganitzar el govern de la Generalitat, que es passaria a anomenar, transitòriament, Consell Nacional de Catalunya i es dedicaria, principalment, a tasques d’auxili als exiliats republicans, tant catalans com espanyols. Poc després de l’ocupació nazi de París (juny de 1940), es va refugiar a Ar Baol-Skoubleg, una petita població de la Bretanya francesa. Allà va ser detingut per la Wehrmacht en una operació policial orquestrada conjuntament per la Gestapo i el SIMP franquista (13/08/1940). Va ser conduït a Madrid, sense cap tipus de protocol d’extradició, i va ser interrogat i brutalment torturat a les dependències de la policia espanyola.

Quan havia de ser afusellat, es va descalçar per tenir contacte físic amb la terra catalana i va clamar “Per Catalunya!”. L’estat espanyol, després de quatre dècades de règim monàrquic constitucional –que es proclama democràtic– encara es nega –a diferència dels estats francès i alemany– a demanar perdó, a declarar nul aquell judici i a rehabilitar la figura de l´únic president elegit democràticament que, en la llarga història d’Europa, ha estat afusellat.