Tal dia com avui de l’any 1939, fa 83 anys, les tropes del XV cos de l’exèrcit rebel franquista i del cos de “Regulares” marroquí, comandats pel general Yagüe (que s’havia fet tristament cèlebre per l’assassinat a sang freda de 4.000 civils republicans a Badajoz, 15/08/1936), entraven a Reus i a Tarragona. Quan es va produir aquella ocupació, les dues ciutats havien estat parcialment evacuades i, pocs dies abans (quan l’exèrcit franquista va travessar l’Ebre i va ocupar Tortosa, 11/01/1939), havien iniciat el camí de l’exili en llargues columnes que cobrien a peu el trajecte entre el Camp de Tarragona i la frontera francesa. Aquelles columnes de refugiats serien insistentment i salvatgement metrallades per les aviacions dels règims nazi alemany i feixista italià, i van causar centenars de víctimes mortals.

Després de l’ocupació de Tarragona, les noves autoritats franquistes van desfermar un terrible clima de repressió, que conduiria a la detenció i empresonament de més de 2.000 persones, que van ser recloses i amuntegades en condicions infrahumanes a les galeries subterrànies del Castell de Pilats, una construcció de l’època romana en estat ruïnós. També, després de l’ocupació, el capellà castrense José Artero va oficiar una missa a la Catedral, amb la presència obligada d’una bona part de la població de la ciutat, i en la seva homilia va proclamar “Perros catalanes, no merecéis ni el sol que os alumbra”. Aquella frase no va merèixer ni la més mínima crítica dels dirigents catalans del nou règim: el nou governador militar, Antonio Aymat Jordà, o el nou governador civil i cap provincial de la Falange, José María Fontana Tarrats.

La Tarragona que van ocupar els franquistes era una ciutat devastada. Entre el maig de 1937 i el gener de 1939, l’aviació del bàndol rebel franquista havia perpetrat 144 bombardeigs sobre la població civil, que se saldarien amb la mort de 230 persones i 350 ferides greus. I la destrucció total de 74 edificis i parcial de 552 edificis més, fet que representava quasi la meitat del parc immobiliari de la ciutat. Tot això, sumat al paisatge de terror desfermat per l’extrema repressió que practicaven els nous ocupants, va convertir Tarragona en una ciutat fantasmagòrica dominada per les tres emes: misèria, malalties i mort. El punt culminant d’aquell paisatge de terror es produiria durant les dues primeres setmanes d’octubre del 1939, quan el nou règim va afusellar més de 40 persones diàriament a la muntanya de l’Oliva.