Tal dia com avui de l'any 1423, fa 594 anys, moria a Peníscola (País Valencià) Pero Martines de Luna y Peres de Gotor, conegut com el papa Luna, que va ser pontífex d'Avinyó amb el nom de Benet XIII. Pero Martines, nascut a Illueca (Aragó) el 1328, era membre d'una poderosa família nobiliària aragonesa que havia guanyat importants quotes de poder a Castella. L'any 1394, amb 66 anys, assolia el punt culminant de la seva carrera i era elegit cap del pontificat. Llavors el lideratge de l’Església estava dividit entre dos pontífexs enfrontats i dues seus: Avinyó, del partit dels cardenals francesos; i Roma, del partit dels cardenals italians. Luna va ser l’últim pontífex d'Avinyó.

Quan va esclatar el conflicte successori a la Corona d'Aragó (1410) –amb la mort de Martí l'Humà, l'últim Berenguer– les dues seus pontifícies ja havien estat reunificades a Roma. Luna havia estat expulsat d'Avinyó i feia set anys que vivia refugiat al castell de Peníscola. Però conservava el suport d'una poderosa trama oligàrquica peninsular, que el va convertir en un personatge amb una gran capacitat d'influència en la política interna de la Corona d'Aragó. Luna va ser el promotor de les conferències d'Alcanyís i de Casp; i la seva veu es va fer sentir a través de sant Vicent Ferrer. Ben aviat es van posicionar com uns ferms partidaris de la candidatura castellana del Trastàmara.

Mor el Papa Luna. Sant Vicent Ferrer a Casp. Font Institució Alfons el Magnànim.

Sant Vicent Ferrer a Casp / Institució Alfons el Magnànim

El candidat Trastàmara, que regnaria com a Ferran I, era el regent de Castella per la minoria d'edat del seu cosí, el rei castellà Joan II. Però sobretot era l'home més ric de Castella. Quan es va postular com a candidat a ocupar el tron de la Corona d'Aragó va facilitar l'ascens d'Álvaro de Luna –parent del papa Luna– com a privat del rei-nen. Ferran i el papa Luna van vendre la candidatura Trastàmara com la solució a la forta crisi econòmica i política que assotava la Corona d'Aragó: un rei ric i poderós per liderar la recuperació de la plenitud perduda. Un argument de molt pes, que Jaume d'Urgell, el gran rival de l'aliança Luna-Trastàmara, no va saber contrarrestar.