Tal dia com avui de l’any 1932, fa 87 anys, es va portar a terme la solemne sessió d’obertura del primer Parlament de la història moderna de Catalunya. Aquell acte va estar presidit pel president Macià que, tot i que havia guanyat àmpliament les eleccions catalanes del 20 de novembre de 1932, en aquell moment encara exercia el càrrec de forma provisional. Aquell seria el primer acte oficial del nou Parlament: l’obertura de la cambra que havia de reunir la màxima representació política de Catalunya, elegida ―per primer cop a la història― per sufragi universal, i la constitució de la mesa provisional, que seria presidida per Lluís Companys (ERC). Una setmana més tard (13/12/1932), es constituiria definitivament el Parlament, i la mesa provisional quedaria confirmada.

El Parlament de Catalunya, constituït de forma provisional després de la restauració de la Generalitat (14 d’abril de 1931), i de forma definitiva aquell 6 de desembre, era l’hereu de les Corts Catalanes, l’organisme que reunia la primera personalitat del país (el comte independent i, més endavant, el comte-rei i el rei de la monarquia hispànica) i els braços estamentals (la representació política del país) i que proposava, negociava i promulgava les lleis, i les publicava en les Constitucions de Catalunya. Aquest organisme seria vigent des de la centúria del 1100 fins al 1714, quan el primer Borbó hispànic el va liquidar “por justo derecho de conquista”. El Parlament de 1932 era l’adaptació a la modernitat de l’històric sistema polític paccionat català.

La representació d’aquell primer Parlament estaria distribuïda en vuit formacions polítiques: Esquerra Republicana de Catalunya ―liderada per Francesc Macià i Lluís Companys― amb 56 diputats, que amb les seves confluències (USC, PRAT, UC i PRF) sumava 67 diputats; Lliga Regionalista ―liderada per Francesc Cambó i Lluís Duran Ventosa― amb 16 diputats; i l’Acció Catalana Republicana i la Unió Democràtica de Catalunya ―liderats respectivament per Pere Lloret i Pau Romeva― que van obtenir un escó cada formació. En canvi, les formacions d’obediència espanyola que s’havien presentat en aquells comicis (el PRR de Lerroux i les marques blanques de les dretes monàrquiques i tradicionalistes) no van obtenir representació parlamentària.