Tal dia com avui de l'any 1712, fa 305 anys, Felip V de Castella –el primer Borbó espanyol– dictava instruccions, adreçades als corregidors de les zones ocupades de Catalunya, que ordenaven literalment: “Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las provindencias más templadas y disimuladas, para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”. El 1714, quan la guerra de Successió s'havia convertit en una revolució independentista, insistia en l'aplicació de les instruccions. I el 1717, completada la conquesta militar, es publicava el decret de la Nova Planta que prohibia obertament i declaradament l'ús social del català.

Aquests fets per si sols desemmascaren aquells que defensen que el castellà era, el 1714, una llengua habitual entre la població catalana. Les fonts documentals revelen l'existència de situacions rocambolesques, com la celebració de judicis còmics amb final tràgic perquè ningú de la sala del tribunal, ni el jutge, sabia parlar en castellà. El 1712 la societat catalana –com qualsevol altra societat europea– era majoritàriament illetrada, i els únics amb capacitat de conrear el castellà eren una minoria molt minoritària d'intel·lectuals que publicaven en la llengua de Cervantes o de Montaigne per una simple qüestió de difusió de la seva obra. 

Macanaz i Patiño

El castellà era una llengua estranya. El costumari conserva un acudit molt il·lustratiu. Diu que en un poble de la vall del Corb el rector de la parròquia va enviar tres homes al bisbe de Tarragona per cobrar uns diners. A cada un els va fer memoritzar una expressió en castellà. Pel camí van trobar un home mort i mentre l'observaven van aparèixer els soldats. L'oficial va preguntar: “¿Quién ha matado a este hombre?”. El primer va respondre: “Nosotros, los de ...”. L'oficial va preguntar de nou: “¿Por qué razón?”, i el segon va respondre: “por dinero”. L'oficial, irritat, va exclamar: “'¡Pues a la cárcel!” i el tercer va respondre: “Dios guarde al rey Pilipe el cinco”.

En aquell context, Barcelona es presentava com un cas especial. La capital del Principat era, abans de l'inici de la guerra, una ciutat que acollia diverses comunitats culturals. La puixança econòmica que vivia havia atret importadors d'alcohols anglesos i holandesos. També hi havia petites colònies de restauradors milanesos, de calafats napolitans, de forjadors aragonesos, de criats occitans i de soldats castellans. Villarroel –heroi de 1714– era castellanoparlant, tot i que el seu discurs estava farcit de catalanades. Però el català era l'única llengua coneguda per la totalitat de la població i era la llengua del poble i la llengua comuna en aquell petit mosaic cultural.