Tal dia com avui de l’any 1993, fa 25 anys, el DOGC publicava la Llei 1/1993 que establia “Els segadors” com l’himne nacional de Catalunya. Aquella llei era el resultat d’una resolució del Parlament de Catalunya del 17 de febrer de 1993 que havia estat aprovada per unanimitat de tots els grups de la cambra. Jordi Vila Fortuny, portaveu de CiU (70 diputats), va declarar que “aquest himne ens reafirma en el procés per assolir la plenitud dels drets que ens corresponen”. Oriol Martorell, portaveu del PSC (40 diputats), diria que “amb aquesta llei es formalitza la lliure i centenària decisió del poble de Catalunya, que des dels diversos camps del catalanisme ha assumit Els segadors com l’himne nacional català”. Jaume Rodri, portaveu d’ERC (11 diputats), declararia que “Els segadors reafirma Catalunya com a nació entre nacions”. Roc Fuentes, portaveu d’IC (7 diputats), afirmaria que “Catalunya ha fet seu aquest himne per voluntat pròpia i no per imposició governativa”. I, finalment, Aleix Vidal-Quadras, portaveu del PP (7 diputats), diria que “el seu grup feia seu aquest himne per a servir a Catalunya en les seves dimensions catalana, espanyola i europea”.

Versió de l'any 1900 

L’origen històric d’“Els segadors” remunta a la centúria del 1600. Durant l’ocupació militar hispànica de 1635-1640, prèvia a la Revolució dels Segadors (1640-1652) va sorgir com una cançó popular que relatava l’escenari de conflicte, i fins i tot de desesperança, que vivia el país a causa dels abusos i dels crims comesos impunement sobre la població civil. Dos segles i mig més tard (1882), el filòleg i escriptor Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884), un dels principals impulsors del moviment cultural de la Renaixença, recuperaria i publicaria la tradició oral i documentada que, en el decurs del temps, havia estat lleugerament alterada. Però seria el periodista, poeta i impressor Emili Guanyavents i Jané (Barcelona, 1860-1841), divulgador de l’ideari llibertari, guanyador dels Jocs Florals de 1888 i, posteriorment, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, qui l’any 1899 —sobre els textos històrics— compondria la lletra de l’actual himne. Contemporàniament se n’han fet diverses versions: una versió de cobla, una de banda, una de simfònica i, fins i tot, una de música “màkina”.

Versió actual de l'himne