Tal dia com avui de l’any 585, fa 1.437 anys, a Tarragona (llavors capital de la província Tarraconense de la monarquia visigòtica hispànica), Sisbert, un agent al servei del rei Leovigild, assassinava Hermenegild, fill i hereu del monarca. Hermenegild era a Tarragona complint una condemna de desterrament imposada pel seu pare, després de la rebel·lió que havia liderat a la província Bètica (la vall del riu Guadalquivir) entre el 580 i el 584. Segons la investigació historiogràfica, Sisbert va actuar per ordre del rei Leovigild, tot i que les fonts documentals coetànies silencien aquest fet i atribueixen la mort de l’hereu a causes naturals. Fins i tot, quan la figura d’Hermenegild va ser rehabilitada (587), es van mantenir ocultes les veritables causes de la seva mort.

Històricament, aquell enfrontament entre pare i fill s’ha vist com un conflicte religiós entre arrians i catòlics, però el cert és que aquell enfrontament ocultava un conflicte ètnic i territorial que prefigurava el futur mapa de la Península format pels diversos estats medievals. L’arrianisme era una branca del cristianisme que professaven les elits visigòtiques, mentre que el catolicisme era la confessió de les elits i de les classes urbanes hispanoromanes. A tot això, s'hi sumava el fet que les elits hispanoromanes conservaven el poder econòmic a les províncies Bètica, Tarraconense i Narbonense en contraposició a la resta de territoris, controlats per grups de poder (autòctons o forasters) molt vinculats a la monarquia de Toledo.

La investigació historiogràfica no ha esbrinat per què Hermenegild va ser desterrat a Tarragona, capital d’un territori governat per una elit dissident amb la monarquia toledana, i estretament vinculada amb el regne dels francs. Però, en canvi, sí que ha posat de relleu les dificultats de la monarquia visigòtica toledana per controlar, sobretot, la Tarraconense i la Narbonense, on els visigots, tot i que s’havien reservat una parcel·la important del poder (el militar i policial), sempre van ser demogràficament molt minoritaris, i econòmicament i culturalment irrellevants. La rebel·lió de Flavius Paulus (672), que va intentar la independència de la Tarraconense i la Narbonense, seria un dels punts culminants d’aquest conflicte territorial.