Tal dia com avui de l’any 1540, fa 480 anys, moria a Arcetri (ducat independent de la Toscana) el filòsof i historiador florentí Francesco Guicciardini, que havia estat ambaixador toscà a la cort de la monarquia hispànica (1509-1513). Durant el seu viatge i estada va escriure un diari —en la llengua de la Toscana— que es publicaria com a Relacions de les Espanyes, i que —entre altres coses— descrivia les ciutats i territoris que visitava. Segons el seu diari, Guicciardini va tenir ocasió de conèixer Catalunya, especialment les ciutats de Perpinyà, Girona i Barcelona.

En el capítol referit a Catalunya i als catalans, Guicciardini va relatar: “Tenen el nom d’ésser orgullosos i bèl·lics; per descomptat, són homes forassenyats i, tot i que a la ciutat s’utilitzen infinites cerimònies i reverències, tanmateix la seva naturalesa és intrínseca per a ells”. L’historiador contemporani italià Matteo Palumbo, que ha examinat l’obra de Guicciardini, diu —en relació a Catalunya— que a les anotacions habituals que afecten el tipus d’economia, afegeix observacions que fan referència a la freqüència dels hàbits delictius, afavorits per l’autonomia legislativa particular (l’autogovern).

Passat quasi un segle, en plena escalada de tensió entre la monarquia hispànica i les institucions catalanes (1623-1640) —que desembocaria en la Revolució i Guerra dels Segadors (1640-1652)— els grans propagandistes del règim hispànic (algunes de les figures més destacades de la literatura castellana) s’inspirarien en els termes en què Guicciardini descrivia els catalans per fabricar i divulgar la propaganda anticatalana que pretenia justificar la política agressiva de Felip IV i el seu ministre plenipotenciari Olivares: la brutal ocupació militar de 1635-1640, i la declaració de guerra de 1640.