Tal dia com avui de l’any 1639, fa 380 anys, en el context de la crisi que anticipava la Revolució dels Segadors (1640), els diputats i oïdors de la Generalitat lliuraven una missiva oficial al virrei hispànic a Catalunya, Dalmau de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma, adreçada al rei hispànic Felip IV, que declarava la Reial Pragmàtica del 16 de novembre de 1638 contrària a les Constitucions de Catalunya i, per tant, il·legal. En aquella Pragmàtica, Felip IV ordenava la lleva forçosa de milers d’homes del Principat i dels comtats ultrapirinencs per combatre al front de guerra del Rosselló, en el conflicte que enfrontava les monarquies hispànica i francesa (1635-1659)

Aquella negativa a col·laborar amb l’administració hispànica tindria una gran transcendència i marcaria l’inici d’una nova etapa en les relacions polítiques entre Catalunya i la monarquia hispànica. Era el primer cop que, des de la promulgació de la primera Pragmàtica (4 de gener de 1634), les autoritats catalanes desautoritzaven el rei hispànic i la seva administració. Durant els cinc anys que separaven la primera i la darrera pragmàtiques, l’estat d’opinió de les classes populars, mercantils i religioses del país (víctimes dels abusos i dels crims que practicaven les tropes hispàniques, com si fossin en sòl enemic) havia evolucionat cap a un estadi pre-revolucionari.

La gran quantitat de missives oficials que, prèviament, la Generalitat havia adreçat al rei hispànic Felip IV denunciant repetidament els abusos i crims que cometien els seus exèrcits, únicament havia obtingut evasives o espúries justificacions. Felip IV havia declarat per carta als diputats de la Generalitat que no volia castigar els criminals, tot i reconèixer l’extrema gravetat dels delictes que havien comès i que cometien, fins que la població civil catalana deposés la seva actitud de protesta i de resistència. El nomenament, cinc mesos abans, de Pau Claris com a president de la Generalitat (22 de juliol de 1638) influiria decisivament en el viratge polític de les institucions catalanes.

Seria en el decurs de 1639 que les institucions catalanes assumirien el lideratge de les reivindicacions de la immensa majoria de la societat catalana. L’endemà, 6 de gener de 1639, el Consell de Cent de Barcelona, màxim òrgan de govern de la ciutat, prèvia votació dels consellers, ratificava el posicionament de la Generalitat.