Tal dia com avui de l’any 1952, fa 67 anys, es consumava l’ordre signada el dia anterior pel general Franco ―cap de l’estat espanyol― d’execució de cinc membres del grup de guerrillers anarquistes “Talión” de la resistència antifranquista maqui. Segons la premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició del 15/03/1952), van ser executats Pere Adrover Font (de 41 anys); José Pérez Pedrero, àlies Tragapanes (de 23 anys); Santiago Amir Gruañas, àlies Sheriff (de 37 anys); Genís Urrea Pena (de 55 anys) i el líder del grup Jordi Pons Argilés (de 37 anys). Els cinc membres de “Talión” havien estat detinguts a finals de 1949, acusats de la comissió de sis assassinats i de diversos atracaments a bancs i empreses (principalment del gremi de la construcció) i condemnats ―per un tribunal militar― a morir afusellats.

Malgrat els esforços de les autoritats franquistes i de la premsa captiva del règim, que els va presentar com un banda organitzada de gàngsters, el procediment judicial i la pena imposada revelen, clarament, que van ser jutjats i condemnats com a dissidents polítics del règim franquista (els delinqüents comuns eren jutjats per tribunals civils i, si el tribunal decidia la pena capital, executats pel mètode del garrot vil). El grup “Talión” era part d’un entramat clandestí de resistència armada, conegut com a maquis, que a Catalunya estava format pels guerrillers de les Joventuts Llibertàries (anarquistes), el Front Nacional de Catalunya (integrat per membres d’Estat Català) i per l’Agrupació Guerrillera de Catalunya (creada pel PSUC) i que actuaven, principalment, a les comarques pirinenques i a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Segons les fonts documentals, entre 1939 (ocupació franquista de Catalunya) i 1952, a l’esplanada del Camp de la Bota (situada al front marítim entre Barcelona i Sant Adrià del Besòs), el règim franquista hi va executar 1.734 persones. Durant aquella sinistra etapa, aquell indret era un paratge marginal poblat únicament per un barri de barraques que envoltaven un castell militar, que feia les funcions de polvorí i de “paredón”. I mentre el règim franquista afusellava els mal anomenats "gàngsters” maquis, la justícia francesa feia el mateix amb els col·laboradors amb l’ocupació nazi alemanya (1940-1945). El corresponsal de Radio Nacional de España a París, Ismael Herraiz, es mostrava contrariat per l’aplicació, en temps de pau, de la pena capital als col·laboracionistes Abel Danaud i Raymond Monnard i els presentava com uns abnegats patriotes francesos.