Tal dia com avui de l’any 1940, fa 80 anys, en el context de l’etapa de la postguerra —immediatament posterior a l’ocupació franquista de Catalunya i a la conclusió de la Guerra Civil espanyola—, les autoritats franquistes de Barcelona inauguraven un cicle de conferències que presentaven el cante jondo i els toros com les dues expressions culturals més genuïnament espanyoles, i que més i millor explicaven l’espanyolitat. Aquell cicle de conferències es va impartir al Palau de la Música i, segons la premsa de l’època, va reunir els elements més representatius del poder polític, econòmic i social del règim franquista a Catalunya.
Aquell cicle de conferències va ser impartit pel periodista, escriptor i conferenciant Federico García Sanchiz (València, 1886 – Madrid, 1964), estretament vinculat amb el règim franquista i que des de l’inici del conflicte civil (1936) havia guanyat una controvertida fama com a "vocero" dels rebels. La temàtica de les seves conferències, generalment, versava sobre detalls de la història d’Espanya —oportunament manipulats— i sobre anècdotes dels seus viatges a l’Àfrica —rematats amb sòrdids comentaris que delataven la ideologia supremacista blanca del conferenciant i del règim—. Durant la guerra i la postguerra va esdevenir un dels grans propagandistes del règim.
La tauromàquia era una expressió que tenia una relativa tradició a Catalunya. Durant el segle XIX havia estat l’espectacle de masses preferit per la societat catalana i Barcelona havia disposat d’una plaça de bous estable des del 1834 (El Torín, a la Barceloneta). Però, a principis del segle XX —amb l’aparició i la difusió del futbol—, havia perdut l’interès i l’acceptació que havia tingut anteriorment, i havia entrat en una profunda crisi. En canvi, el cante jondo no tenia cap tradició a Catalunya, més enllà d’alguns tablaos al Paral·lel de Barcelona que eren concorreguts, quasi exclusivament, per militars espanyols (oficials i soldats) destinats a la capital catalana.