Tal dia com avui de l’any 1939, fa 79 anys, Fernando Vázquez Ramos, comandant de la Guàrdia Civil i governador civil de les Illes Balears imposat pel règim franquista, publicava un decret que prohibia l’ús del català en la retolació pública i privada arreu del territori de la “província”. Aquesta mesura afectava tant les plaques del nomenclàtor de carrers, els indicadors de carreteres o els rètols dels edificis de titularitat pública, que van ser objecte d’una estricta i rigorosa “depuració”, com els rètols o la publicitat dels comerços i de la indústria. En aquella maniobra de castellanització de la vida pública van ser substituïts milers de rètols.
Alguns dels nous indicadors suplantaven els noms de carrers que havien estat denominats pels consistoris democràtics de la República (1931-1939) i eren rebatejats glossant la figura de personatges destacats del bàndol franquista. En canvi, els noms històrics eren castellanitzats amb traduccions literals que pretenien eliminar qualsevol rastre de catalanitat. I els indicadors de carreteres, de línies navals o de línies fèrries que feien referència a pobles o viles eren alterats a mig camí entre la traducció literal i una estrambòtica adaptació castellana del nom. Sa Pobla era convertida en La Puebla, o Es Castell en Villacarlos; per citar només dos exemples.
Però allà on va tenir una afectació més directa sobre la vida de les persones va ser en la retolació comercial. Tots els establiments comercials de les Illes van ser obligats a retolar exclusivament en castellà. Tant a l’exterior com a l’interior. I en aquella disposició es prohibia, per exemple, que els bars, les cafeteries o els hotels retolessin “WC” o “Toilette” —que el règim franquista no considerava espanyol— i s’imposava per decret els termes “Miccionarios” o “Urinarios”. També les tradicionals cansaladeries o els forns de pa, passarien a ser per decret “chacinerías” o “panaderías”. I els ferrers de tall serien obligats a retolar la seva activitat com a “cuchilleros”.