Tal dia com avui de l’any 1938, fa 80 anys, en el context de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) un escamot paramilitar del bàndol franquista afusellava, a Burgos, el polític demòcrata cristià Manuel Carrasco i Formiguera. Nascut a Barcelona l’any 1890, doctorat en Dret Mercantil, havia estat docent de la xarxa d’escoles tècniques de la Mancomunitat, regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1920-1922) per la Lliga Regionalista, fundador del partit catalanista Acció Catalana (1922), creador del setmanari nacionalista L’Estevet (1922), diputat a les Corts republicanes (1931-1933) per Acció Catalana, conseller de Sanitat de la Generalitat del primer govern Macià (1931) i líder de la Unió Democràtica de Catalunya (1932-1938).

En esclatar la Guerra Civil espanyola (1936) l’assetjament que va patir a mans d’elements incontrolats anarquistes i comunistes el va obligar a marxar amb la seva família a Guipúscoa (1937), des d’on col·laboraria activament amb el govern basc del lehendakari Aguirre. Poc després es produïa la caiguda de Guipúscoa a mans del bàndol franquista i Carrasco i Formiguera es desplaçaria primer a Barcelona, i assetjat de nou, a Biscaia. Durant el trajecte, el vaixell on viatjava —també amb la seva família— va ser interceptat per la marina de guerra franquista. Carrasco i Formiguera seria detingut, traslladat a Burgos, empresonat, maltractat, jutjat sense garanties processals i condemnat a mort (28 d’agost de 1937) per un tribunal militar del bàndol franquista.

Afusellen Carrasco i Formiguera. Familia Carrasco Azemar. Font Quaderna

Familia Carrasco Azemar / Font: Quaderna

Les múltiples gestions diplomàtiques que va portar a terme el Vaticà, adreçades a evitar el compliment de la sentència, només van aconseguir demorar l’execució. Carrasco i Formiguera va ser al corredor de la mort durant vuit mesos. Segons les investigacions portades a terme pels professors Solé i Sabaté i Villarroya i Font (de la Universitat de Barcelona), seria finalment el general Franco qui ordenaria personalment l’execució, com a reacció a les protestes de diversos governs europeus (el del Vaticà inclòs) pels brutals bombardeigs —perpetrats per l’aviació del règim feixista italià aliat del bàndol franquista— contra la població civil de Barcelona dels dies 16, 17 i 18 de març anteriors, que havien causat prop de 1.000 morts i més de 2.000 ferits.