Tal dia com avui de l’any 1857, fa 164 anys, es prenia com a referència el càlcul del primer cens de la història d’Espanya que s’efectuaria amb una metodologia plenament moderna. La història dels censos d’Espanya remuntava a 1768 (cens d’Aranda). Amb anterioritat —durant l’edat mitjana i moderna—, els diferents estats peninsulars calculaven de forma totalment independent la seva població. Fins i tot, a la corona catalanoaragonesa, els diferents estats que integraven aquell edifici polític calculaven la seva població de forma independent. A Catalunya, durant els segles XIV, XV, XVI i XVII s’havien realitzat recomptes de població anomenats "fogatges".
El cens de 1857 va donar per a Catalunya una població total de 1.652.291 habitants, que representaven el 10,68% dels 15.464.340 residents a l’estat espanyol. Aquell cens va revelar que Catalunya tenia una població molt jove: més d’un terç dels catalans i catalanes tenien menys de 16 anys d’edat. Per segments d’edats, els més nombrosos eren el de 0 a 7 anys (amb 315.326 persones, que representaven el 19,08% de la població) i el de 8 a 15 anys (amb 262.508 persones, que representaven el 15,88% de la població). En canvi, només hi havia 26.292 persones que superaven els 70 anys d’edat (que representaven, tan sols, un 1,59% de la població).
Aquell mateix cens revelaria que la població catalana estava immersa en un procés d’urbanització. Les àrees urbanes de les quinze primeres ciutats del país ja concentraven una tercera part de la població. El rànquing estava liderat per Barcelona, que —encara dins de muralles per imposició del règim borbònic— censava 235.060 habitants i ja era el segon nucli demogràfic peninsular (només superat per Madrid, amb 281.170 habitants). La seguien Reus (28.171), Tortosa (24.977), Lleida (19.627), Tarragona (18.023), Gràcia (17.147), Mataró (16.595), Manresa (15.264), Sant Andreu (15.000), Girona (14.615), Vic (14.343), Igualada, (14.000), Valls (13.588), Olot (10.452) i Figueres (10.370).