Tal dia com avui de l’any 1642, fa 378 anys, en el marc de la Revolució i Guerra dels Segadors (1640-1652), concloïa la batalla naval de Barcelona (iniciada el dia 30 de juny) que havia enfrontat les armades navals catalanofrancesa i hispànica; i que s’havia saldat amb la derrota i retirada de les naus hispàniques. Segons el Dietari de la Generalitat, aquella batalla es va lliurar en diversos enfrontaments davant les platges de Barcelona. Segons el mateix Dietari: “No·s tingut notícia de las armadas sinó que la nostra anava perseguint la enemiga, com ho féu fins que la perdé de vista, que fou en lo mateix die a la nit, ab la obscuritut, de la que lo enemich desaparegué”.
Aquella armada hispànica era la gran aposta de Felip IV per provocar un tomb al curs de la guerra, que, en aquell moment, li era clarament desfavorable. Les fonts revelen que estava formada per 87 naus, i que estava comandada per Alonso de Idiáquez, marquès de Cittá Reale. D’altra banda, la flota catalanofrancesa estava formada per 44 galions, 5 galeres i 17 bruilons, i estava comandada per Jean Armand de Maillé-Brézé, almirall de l’armada francesa a la costa mediterrània, fill d'Urbain de Maillé-Brézé (lloctinent del rei Lluís XIII a Catalunya), i fillol i nebot-net del cardenal Richelieu (ministre plenipotenciari de la monarquia francesa).
Segons el Dietari de la Generalitat, el resultat de la batalla es va decidir des del primer moment. El segon dia de combat (1 de juliol) relata: “En aquest die arribà una galera de la nostra armada, que tirava remolcant un galeó gran de carrera de India, que en la batalla del die de aÿr fonch près del enemich ab més de tres-cents soldats rendits”. La sorprenent durada d’aquella batalla (4 dies) s’explica “per haver continuament fugit las del enemich, abrigant-se de las naus y galeons de sa armada”. Segons alguns historiadors, aquella clamorosa derrota hispànica —i, sobretot, la forma en què es va produir— va significar la fi del domini naval hispànic a la Mediterrània occidental.