Tal dia com avui de l’any 1423, fa 598 anys, a València, naixia Ferrante de Trastàmara i Carlino, fill natural del comte-rei Alfons IV de Barcelona i V d’Aragó ―segon Trastàmara al tron de Barcelona i anomenat el Magnànim― i de la cortesana siciliana Giraldona Carlino. En el moment en què va néixer Ferrante, el seu pare Alfons ja feia set anys que ocupava el tron, i vuit que estava casat amb la seva cosina segona Maria de Castella, però no tenien descendència. De fet, Alfons i Maria van convenir viure separats bona part de la seva vida i no van tenir descendència.

Ferrante, que al cap i a la fi era el primogènit d’Alfons, seria beneficiari de la partició dels estats catalanoaragonesos en el testament del seu pare. Tot i que a la cort de Barcelona no hi havia una tradició de legitimar fills nascuts fora dels matrimonis reials, Alfons va testar el regne de Nàpols a favor del seu primogènit natural Ferrante, que l’any 1458 seria coronat Ferrante I de Nàpols. La resta dels estats de l’edifici polític catalanoaragonès (el Principat de Catalunya, i els regnes d’Aragó, València, Mallorca, Sardenya i Sicília) quedaven per a Joan II, germà petit d’Alfons.

Ferrante va ser el primer rei de Nàpols del casal de Barcelona. No obstant això, durant el seu govern (1458-1494) va desplegar una intensa política matrimonial, amb els seus fills com a protagonistes, per evitar que el seu oncle Joan II i el seu cosí Ferran (més endavant anomenat el Catòlic) li usurpessin el regne. En aquesta estratègia d’enllaços va aconseguir unir forces amb la poderosa família romana dels Delle Rovere, rivals i enemics dels Borja valencians (aliats de Ferran el Catòlic) pel control del setial de Sant Pere i amb les poderoses famílies nord-italianes dels Este i dels Sforza. 

En aquell context ―de progressiva consolidació del poder independent napolità― Ferran el Catòlic li va imposar un segon matrimoni amb la seva germana petita Joana de Trastàmara i d’Enríquez (1476). Durant l’existència de la branca napolitana del Casal de Barcelona (1458-1501), Nàpols va ser el punt de destinació de l’exili català de la Guerra Civil (1462-1472), format per les oligarquies nobiliàries que s’havien enfrontat amb el poder reial. També va ser el port d’acollida de molts comerciants catalans que fugien del Principat a causa de la inestabilitat política i econòmica.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat