Tal dia com avui de l’any 1486, fa 535 anys, al monestir de Guadalupe (corona castellanolleonesa), Ferran II, comte-rei de la corona catalanoaragonesa, signava la Sentència Arbitral de Guadalupe, amb el propòsit de posar fi al conflicte que des de la meitat del segle enfrontava els pagesos de remença (subjectes a duríssimes condicions de servitud) amb la noblesa terratinent. Des de mitjans del segle anterior, els tres estaments de poder del règim feudal català estaven en conflicte. En aquella guerra, l’estament reial es va posicionar a favor de les reivindicacions remences, no per una qüestió de solidaritat, sinó que s’hi va implicar perquè la va veure com un mitjà per erosionar el poder de la noblesa i del clergat, els grans rivals de la Corona.  

Aquella sentència va posar fi al règim de servitud que, al Principat i especialment a la Catalunya Vella, havia estat instituït al voltant de l’any 1000. Aquest règim de servitud estava format per un corpus de gravàmens i maltractaments, com la intestia i l'eixorquia (la confiscació als pagesos que morien sense fer testament), la cugucia (les multes per adulteri), l’àrsia (la multa al pagès que se li cremava el mas o la collita), la remença (l’obligació del pagès a pagar una redempció al senyor feudal quan volia abandonar el mas), els monopolis senyorials (obligació de comprar les eines a la farga senyorial i de moldre el blat al molí senyorial) i les tasques servils (treballar de franc les terres senyorials uns dies a l’any o de traginar de franc els productes senyorials).

Després de la guerra i de la sentència, la pagesia catalana va restar en unes condicions molt millorades (es va generalitzar la petita propietat en mans de famílies emprenedores), que impulsaria una etapa de creixement econòmic i demogràfic sense precedents. Durant la centúria del 1500, Catalunya va ser l’únic país d’Europa que va duplicar població i va quadruplicar producció. Els excedents de producció del camp català, fruit de la Revolució remença i la sentència de Ferran II transportarien el país fins a un paisatge social i econòmic de plenitud (una societat preindustrial amb un potent aparell agrari i un puixant aparell fabril), que s’ensorraria sobtadament i dramàticament amb l'ocupació militar hispànica de 1635.