Tal dia com avui de l’any 1486, fa 534 anys, al monestir de Guadalupe (Extremadura, llavors corona castellano-lleonesa), el comte-rei Ferran II, anomenat el Catòlic, signava la Sentència Arbitral de Guadalupe, que posava fi a un llarg conflicte armat que, a Catalunya entre 1461 i 1472 i entre 1484 i 1485, havia enfrontat els pagesos de remença amb les oligarquies feudals. Amb la sentència arbitral de Guadalupe s’iniciava el desballestament del règim econòmic feudal, que des de l’any 1000 havia convertit els pagesos de remença en, quasi, mà d’obra esclava; i el principi de la fi del poder polític de l’estament nobiliari, en benefici de la corona.
El resultat d’aquella sentència, a mitjà i llarg termini, representaria l’aparició d’una nova classe pagesa lliure que conduiria el país cap a un règim econòmic preindustrial, i que culminaria amb la creació de les primeres fàbriques catalanes (les destil·leries de Reus i les tèxtils de Barcelona, entre 1660 i 1714). Segons l’historiador Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 – Perpinyà, 1949): “La redempció dels remences és un dels fets més transcendentals de la història de Catalunya, un dels que més han influït en la seva prosperitat posterior. Catalunya va ser l'únic país de la Península que tingué una classe rural amb arrelament a la gleva, una pagesia rica, lliure i culta”.
També, segons la majoria dels historiadors, el conflicte que va ser resolt en aquella sentència havia estat la primera revolució de la història moderna d’Europa, i de les poques on els revolucionaris van veure ateses part de les seves reivindicacions. En el cas de les revolucions remences, a Guadalupe es va sentenciar que a canvi d’un pagament 60 jornades de treball per cada mas, s'abolia el dret a maltractar els pagesos i molts altres abusos senyorials menors. Els pagesos van conservar el domini útil del mas (el dret a l’explotació), però no la propietat, i havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals, tot i que transformats quantitats irrisòries.