Tal dia com avui de l’any 1711, fa 308 anys, en el context de la Guerra de Successió hispànica (1705-1715), el rei Felip V —el primer Borbó hispànic— decretava la creació de la Biblioteca Nacional de España, que, inicialment, seria ubicada en un edifici situat entre el Real Alcázar —residència de la cort— i el convent de la Encarnación. El fons inicial va ser constituït per la biblioteca personal d’Antoni Folch de Cardona, arquebisbe de València (en aquell moment exiliat a Barcelona) i membre del Consell Reial de Carles d’Habsburg, que havia estat espoliada per Rafael de Macanaz (jutge borbònic de confiscacions al País Valencià i Aragó).

La Biblioteca Nacional de España, creada amb el propòsit de “renovar la erudición històrica y sacar al aire las verdaderas raíces de la nación y de la monarquia españolas” es va nodrir, inicialment, amb fons espoliats. El 1712 va arribar a la Biblioteca la segona gran remesa de fons —més de 20.000 llibres i manuscrits— formada per col·leccions espoliades a les institucions valencianes i aragoneses, i als prohoms d'aquests territoris que havien donat suport a la causa austriacista. Després de l’ocupació borbònica de Catalunya (1714), la sinistra ombra i la tenebrosa mà de Macanaz es projectarien sobre les biblioteques i arxius (públics i privats) del Principat.

El principal ideòleg d’aquell projecte va ser el jesuïta francès Pierre Robinet, confessor particular que Lluís XIV de França havia imposat al seu net Felip V. Les fonts de l’època descriuen Robinet com un personatge intrigant i conspirador, i un dels principals elements del partit cortesà liderat per Marie Anne de la Tremoille, princesa dels Ursins i informadora de Françoise d’Aubigné, marquesa de Maintenon, amant oficial i, posteriorment, esposa secreta del monarca francès. En la darrera etapa del conflicte successori (1713-1714), anomenada Guerra dels Catalans, el tàndem Ursins-Robinet es convertiria en el nucli dur del poder borbònic espanyol.