Tal dia com avui de l’any 1746, fa 274 anys, moria a Madrid el rei Felip V, el primer Borbó hispànic que, després de la Guerra de Successió (1705-1715), havia reduït Catalunya —fins llavors un estat de l’edifici polític hispànic— a la categoria de simple província de l’Espanya de fàbrica castellana. Va decretar la Nova Planta, que significava la liquidació de les institucions polítiques catalanes, la persecució i empresonament dels líders polítics i militars catalans, la proscripció dels símbols catalans, la prohibició de l’ús públic de la llengua catalana i la violenta imposició d’una tributació de guerra durant dècades, que endarreriria la recuperació econòmica de Catalunya i que és l’origen històric del dèficit de la balança fiscal Catalunya-Espanya.

Segons les fonts històriques, Felip V va morir en unes condicions físiques i mentals calamitoses que arrossegava des de la joventut. El Dietari de la Generalitat (1701) revela que durant la seva primera estada a Barcelona (per negociar i jurar les Constitucions de Catalunya), i amb només disset anys, ja havia patit greus episodis psicopatològics que havien generat molts dubtes amb relació a la seva capacitat per governar. Altres fonts revelen que, en el decurs del seu regnat (1700-1746), aquests episodis s’intensificarien fins a límits monstruosos: atacs colèrics incontrolables, agressions a persones del seu entorn, i pràctica de la necrofília: havia mantingut relacions sexuals amb el cos moribund i amb el cadàver de la reina Lluïsa Gabriela (la seva primera esposa).

Segons la historiografia oficial espanyola, Felip V va morir a causa d’un vessament cerebral. Però en canvi, altres historiadors revelen que el progressiu i evident deteriorament físic i mental (des de la seva joventut) havia culminat irreversiblement en la mort. L’historiador Pere Voltes (Reus, 1926 – Barcelona, 2009) —professor de les universitats de Barcelona, Hamburg i UIC; i assessor d'EADA i del CSIC— revela: “Andaba desnudo ante extraños, se pasaba días enteros en la cama en medio de la mayor suciedad, hacía muecas y se mordía a sí mismo, gritaba desaforadamente, alguna vez pegó a la reina (Isabel Farnese —la seva segona esposa—) con la cual se peleaba a voces y repitió tanto sus intentos de escaparse que fue preciso poner guardias en su puerta”.