Tal dia com avui, fa 357 anys, les monarquies espanyola i francesa signaven el Tractat dels Pirineus. Aquest tractat posava fi a un conflicte bèl·lic de 41 anys que havia conclòs amb el relleu en la supremacia europea. Els Habsburg hispànics deixaven pas als Borbons francesos. Però també redibuixava el mapa de Catalunya i d'Europa. En aquell tractat els espanyols cedien als francesos la sobirania sobre els antics comtats del Rosselló i part del de la Cerdanya –el bressol de Catalunya–; que quedaven directament incorporats al patrimoni reial dels Borbons. Saltant-se tots els tractats anteriors que prohibien al rei espanyol fragmentar Catalunya.
En aquelles negociacions els francesos prioritzaven incorporar Guipúscoa als seus dominis. La seva situació geogràfica –l'Atlàntic havia desplaçat la Mediterrània com a centre de gravetat mundial– i les seves infraestructures –el potent sistema de ports i de drassanes de les viles guipuscoanes– la feien, a ulls dels francesos, més atractiva que els vells comtats catalans del nord. D'altra banda –insistint en el pretext de les fronteres naturals– les crestes dels Pirineus voregen Guipúscoa pel sud i per l'est, aïllant-la de Navarra i d'Àlaba. Que és el mateix que dir de la península Ibèrica.
Però els espanyols tenien un especial interès a castigar Catalunya. La revolució independentista i l'aliança catalano-francesa havien enutjat les elits castellanes. “Traïció amb traïció es paga”, va ser la divisa espanyola. Amb la complicitat francesa. Una estratègia conjunta que perseguia eliminar de soca-rel el problema català. França –que tenia la paella pel mànec– retirava la tutela militar que havia prestat a la República catalana. El Principat, devastat per la guerra, es reintegrava a la corona hispànica amb una semi-independència política i fiscal molt retallada. I en pagament, Espanya obsequiava a França el bressol de Catalunya. Que, a diferència de Gibraltar, mai ha estat reclamada la devolució.