Tal dia com avui de l'any 1931, fa 86 anys, es van celebrar unes eleccions municipals que, per l'especial context social, polític i econòmic del moment, tenien un claríssim caràcter plebiscitari. L'Estat espanyol durant els últims set anys (1923-1930) havia estat governat per un règim dictatorial militar –Primo de Rivera, Berenguer– que sostenia una desprestigiada monarquia –Alfons XIII– esquitxada per una llarga història d’escàndols. A tot això s'hi afegia una brutal crisi econòmica que era el resultat de la suma de la persistència de fenòmens atàvics com el caciquisme –en el món agrari–, i l'explotació –en el món industrial– i més recents com el contagi del crac global de 1929.
A Catalunya, els anys de plom de la dictadura –especialment durant el directori de Primo de Rivera– havien estat marcadament convulsos: la supressió de la Mancomunitat, el complot del Garraf, la clausura del camp de les Corts, l'intent d'il·legalització del FC Barcelona, els fets de Prats de Molló. La dictadura havia exercit una persecució brutal i obsessiva contra tot el teixit associatiu, cultural i polític de les esquerres i del catalanisme. I la resposta havia estat la progressiva transformació dels sectors sociològics autonomistes –que actuaven en la clandestinitat– cap a posicions ideològiques clarament independentistes.
El 12 d'abril de 1931, l'Esquerra Republicana liderada per Francesc Macià –que una bona part de la societat catalana havia elevat a la categoria d'heroi pels fets de Prats de Molló– guanyava a les quatre capitals de circumscripció i obtenia el 75% de les actes de diputats provincials. A Espanya, tot i que les forces republicanes no van obtenir el mateix grau de suport que a Catalunya, el Borbó va interpretar que havia perdut –definitivament– el favor de la població, i va iniciar el camí de l'exili. Dos dies més tard, el 14 d'abril de 1931, Francesc Macià i el seu govern provisional restauraven la Generalitat i l'autogovern, i proclamaven la República catalana dins la Federació d'Estats ibèrics.