Tal dia com avui de l’any 1774, fa 246 anys, naixia a la ciutat de Panamà (llavors virregnat hispànic de Nova Granada), Joseph de Fàbrega i de las Cuevas, que, posteriorment, es convertiria en el prohom més destacat de la lluita per l’expulsió de les tropes colonials espanyoles de Panamà i la integració del territori en la nova República de la Gran Colòmbia. El 10 de novembre de 1821, després de diversos intents que li van costar la pèrdua de la graduació militar, l’expulsió de l’exèrcit colonial espanyol, i dos desterraments, proclamava la independència del territori de l’istme i la seva integració dins la nova República de la Gran Colòmbia. Per aquest motiu el llibertador Simón Bolivar el va anomenar “el libertador del istmo”.

Joseph de Fàbrega era d’origen català. Segons l’arbre genealògic elaborat per l’actual família Fàbrega de Panamà, era fill del capità Carlos de Fàbrega, nascut a Ceuta el 1724, i net de Ramon de Fàbrega, nascut a Garriguella (Alt Empordà) a finals del segle XVII. Es desconeix com l’avi Ramon passa de l’Empordà a Ceuta, però tot apunta que, com per exemple el cas de Portolà -nascut a Os de Balaguer i primer explorador de Califòrnia- formava part de la petita noblesa catalana que durant el conflicte successori hispànic (1705-1715) havia militat en el partit austriacista, i després de la guerra ho van haver de purgar, promovent-se de nou en destinacions llunyanes. El cas de Carlos, que se’n va anar a Panamà, ho corrobora.

Des de l’expulsió de les tropes colonials (1821), Fàbrega va viure dedicat a la política: va ser governador del departament de l’Istme de Panamà (actualment Panamà), va ser elegit senador al Congreso Nacional, i durant la Guerra Civil colombiana (1840-1841), va actuar com a mitjancer entre els independentistes panamenys i el govern central de Bogotà. En la negociació per a posar fi a aquell conflicte, Fàbrega va aconseguir imposar la condició que Panamà es reintegraria a la Gran Colòmbia només si el poder central confirmava la condició d’estat lliure federat per al territori de l’istme. Aquest estatus es mantindria fins el 1902, quan Panamà -amb el suport dels Estats Units (promotors de l’obra del canal)-, es va constituir, definitivament, en una república independent.