Tal dia com avui de l’any 1945, fa 74 anys, a Ciutat de Mèxic es constituïa el primer i únic govern d’unitat de la República espanyola a l’exili. Aquell govern estaria format per un president i dotze ministres. La presidència de l’executiu va recaure sobre José Giral Pereira (Izquierda Republicana) i dues de les dotze carteres ministerials van ser assignades a catalans: a Miquel Santaló i Parvorell (ERC), exalcalde de Girona, se li va assignar la d’Instrucció Pública, i a Lluís Nicolau d’Olwer (ACR) la de coordinació. I els advocats Ángel Ossorio y Gallardo i Augusto Barcia Trelles, que havien defensat el president Companys i els consellers Mestre i Barrera en el judici pels Fets del Sis d’Octubre (1934), van recollir les credencials de Coordinació i Hisenda.

Aquell govern a l’exili va tenir una intensa activitat durant els primers mesos d’existència: va aconseguir el reconeixement internacional de nou estats: Mèxic, Guatemala, Panamà, Veneçuela, Polònia, Romania, Txecoslovàquia, Hongria i Iugoslàvia. Però, en canvi, no va aconseguir el reconeixement de les potències guanyadores a la II Guerra Mundial (1939-1945). Els Estats Units, la Gran Bretanya i França van redactar un comunicat conjunt afirmant que el govern de la República a l’exili només representava a la meitat dels espanyols, i que aquell conflicte era un afer intern espanyol. Això representaria un cop d’efecte molt beneficiós pel règim franquista. I Espanya seria l’únic país de l’eix nazi-feixista que no seria mai alliberat per les forces aliades.

L’altra potencia guanyadora, la Unió Soviètica, no tan sols no va reconèixer el govern republicà a l’exili, sinó que va instigar un escenari de lluites internes que provocarien la caiguda i posterior desaparició d’aquella estructura de govern. Els elements més destacats del PSOE —especialment Indalecio Prieto— i del PCE, es van lliurar a una maniobra d’assetjament i enderroc del govern que el deixaria en una situació crítica. A tot això, les campanyes propagandístiques del règim franquista, que el presentava com un “govern de traïdors” i de l’oposició monàrquica reunida a l’entorn de Joan de Borbó (pare de Joan Carles I i avi de Felip VI), que el qualificava de “govern de fantasmes”, l’acabarien precipitant a la desintegració i desaparició.