Tal dia com avui de l’any 1713, fa 307 anys, el comte de Königsegg —en nom de Carles d’Habsburg—i el comte Ceva Grimaldi —en nom de Felip de Borbó— signaven el Conveni de l’Hospitalet: l’acord secret entre els dos bàndols en conflicte que estipulava les condicions de la retirada dels exèrcits de l’aliança internacional austriacista de Catalunya. Vuit dies més tard (30 de juny) es feia efectiva l’evacuació de les armes austriacistes i Catalunya restava sola contra l’aliança borbònica de les Dues Corones (les corones castellanolleonesa i francesa).
A partir d’aquell moment, i especialment a partir de la votació dels Tres Comuns del 6 de juliol de 1713, aquell conflicte —que inicialment havia enfrontat els partidaris de Felip de Borbó (concentrats, bàsicament, a les corones castellanolleonesa i navarresa) amb els de Carles d’Habsburg (que tenia el suport majoritari de la corona catalanoaragonesa)— es va convertir en la Guerra dels Catalans. Aquesta denominació la van crear les cancelleries borbòniques de París i de Madrid. Aquest conflicte es perllongaria fins a l’ocupació borbònica del Principat (1714) i de Mallorca (1715).
Catorze dies més tard, el 6 de juliol de 1713, la Junta de Braços (l’equivalent al Parlament) passaria a nomenar-se Junta de Guerra: es convertiria en el govern efectiu de Catalunya i seria presidida per Rafael Casanova, conseller en cap (equivalent a alcalde) de Barcelona. En aquella sessió el conseller Casanova va presentar a votació dues propostes: la resistència a ultrança o la capitulació negociada. Tot i que Casanova era partidari de negociar una capitulació que havia de respectar l’estat foral català, s’acabaria imposant la resistència a ultrança per 75 vots contra 45.