Tal dia com avui de l’any 1904, fa 115 anys, al pla de Campllong, terme municipal de Castellar del Riu (Berguedà) es celebrava el primer aplec del Pi de les Tres Branques. Des que el 1888 Jacint Verdaguer havia publicat Lo Pi de les Tres Branques, aquell espai havia adquirit una significació cultural i política especial. En aquell poema, Verdaguer imaginava que a l’ombra d’aquell arbre, l’infant Jaume (futur comte-rei Jaume I) s’havia adormit i havia somiat que algun dia seria el sobirà que reuniria sobre la seva testa la corona dels dominis de Catalunya, Aragó i País Valencià.
Però en aquell primer aplec, la idea verdagueriana havia evolucionat cap a la reivindicació de la unitat de la llengua, de la cultura i de la història dels tres territoris principals que formen els Països Catalans: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Durant els anys posteriors, aquella reivindicació –festiva i lúdica– arrelaria profundament i es convertiria en un dels principals actes anuals del catalanisme. Des del Pi de les Tres Branques es va reivindicar, insistentment, l’existència de la comunitat nacional catalana, repetidament negada i perseguida pels estats espanyol i francès des del segle XVII.
No obstant això, la idea Països Catalans no havia nascut al Pi de les Tres Branques, sinó que aquell espai s’havia convertit en un símbol per l’especial morfologia d’aquell arbre. En realitat, la idea Països Catalans havia nascut a València cap i casal l’any 1878, als cenacles de Lo Rat Penat –entitat senyera de la cultura valenciana del segle XIX–, i havia estat Carmel Navarro Llombart, més conegut com a Constantí Llombart –figura cabdal de la cultura valenciana contemporània i principal promotor de la Renaixença valenciana–, el primer a formular aquest concepte.