Tal dia com avui de l’any 1973, fa 47 anys, moria a Barcelona el cardenal Benjamín Arriba y Castro, que entre 1949 i 1970 havia estat arquebisbe de Tarragona, i fins al 1964 —quan el bisbat de Barcelona va ser elevat a la categoria d’arquebisbat— la màxima autoritat eclesiàstica a Catalunya. Entre 1964 i 1970 conservaria aquesta categoria, a excepció del petit territori de la nova arxidiòcesi de Barcelona.  Arriba y Castro, nascut al municipi gallec de Becerreá l’any 1886, va forjar la seva carrera eclesiàstica a l’ombra del cardenal Arce Ochotorena, que havia estat el seu antecessor a Tarragona proposat pel mateix general Franco (1944-1948), i que havia estat condecorat pel règim dictatorial amb l’orde d’Isabel la Catòlica (1947) “en recompensa por la lealtad a España”.

Arriba y Castro va ser, també, proposat pel dictador Franco, i durant la seva etapa com a màxima autoritat eclesiàstica —en la totalitat o en bona part del país— es mostraria com l’alumne que només vivia per superar el seu mentor i antecessor. A Tarragona es revelaria, en tota la seva dimensió, la seva furibunda ideologia anticatalanista, antirepublicana i antidemocràtica, i es convertiria en el sinistre braç espiritual del règim dictatorial a Catalunya. El seu govern pastoral —exercit amb mà de ferro recoberta amb un macabre guant de seda— va estar presidit per una obsessiva persecució a la llengua i a la cultura catalanes i per la justificació del cop d’estat militar de 1936, del mortífer conflicte civil que va desencadenar i de la posterior i brutal repressió política.

Només posar els peus a Tarragona va suprimir el full diocesà —escrit en català— La Veu de la Parròquia, creat dos anys abans (1948) per Ramon Muntanyola, vicari arxiprestal de Montblanc. Muntanyola va respondre creant la revista en català Ressò que es distribuiria arreu de la diòcesi. Fins que, passades unes setmanes, Arriba y Castro suprimiria, també, la publicació i confinaria Muntanyola durant vuit anys a la Casa d’Exercicis Espirituals de la Selva del Camp. Arriba y Castro va presentar la dimissió el 1970, mentre el Vaticà impulsava un relleu generacional format per bisbes joves i progressistes. Va ser rellevat pel cardenal Josep Pont i Gol, que, entre altres coses, promouria el retorn a Catalunya de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer, mort el 1943 a l’exili.