Tal dia com avui de l’any 1748, fa 273 anys, a Portici (llavors regne de Nàpols), naixia Carles de Borbó i de Saxònia, que als quaranta anys (1788) seria proclamat rei d’Espanya com a Carles IV (i cinquè Borbó al tron de Madrid). Carles IV era el fill primogènit del rei Carles VII de les Dues Sicílies (que, posteriorment, seria Carles III d’Espanya) i nebot del rei Ferran VI d’Espanya. Quan Ferran VI va morir sense descendència (1759), Carles de les Dues Sicílies va posar el seu fill segon al tron de Nàpols (que regnaria com a Ferran I) i es va presentar a Madrid amb l’esposa i el primogènit per ser coronat nou rei d’Espanya.
El regnat de Carles IV (1788-1808) va ser molt convuls a causa de les influències dels grans esdeveniments internacionals, especialment la Revolució Francesa (1789-1794). Mai va saber governar, però allà on va escriure la pàgina més negra de la seva història personal, i una de les més fosques de la nissaga borbònica espanyola, seria a Baiona (País Basc francès), el 6 de maig de 1808, quan ―amb el seu fill Ferran VII, qui, poques setmanes abans, li havia usurpat el tron amb un cop d’estat promogut per les classes més reaccionaries de la cort― es va vendre la corona espanyola a Napoleó Bonaparte, emperador dels francesos, a canvi d’una quantiosa pensió vitalícia.
La conseqüència d’aquella venda va ser la coronació d’un nou rei a Madrid, en la persona de Josep I Bonaparte, i la separació de Catalunya del regne espanyol, que va ser incorporada al Primer Imperi francès ―com una regió més― durant sis anys (1808-1814) fins a la caiguda del règim bonapartista. Durant aquella etapa es va produir un desembarcament formidable de funcionaris francesos a Barcelona, que van importar les idees revolucionàries. Es pot ben dir que el liberalisme, el federalisme, el republicanisme i el catalanisme, que sorgirien en les dècades immediatament posteriors, van ser fills d’aquella primavera política i cultural.