Tal dia com avui de l’any 1897, fa 121 anys, al balneari d’Arrasate (Euskadi), l’anarquista italià Michelle Angiolillo assassinava el president del govern espanyol, el monàrquic conservador Antonio Cánovas del Castillo. Segons la majoria de les fonts documentals, Angiolillo va abordar Cánovas mentre aquest estava assegut en un banc del balneari llegint la premsa i li va disparar tres trets a boca de canó que li van abastar el cap i el coll i li van causar la mort immediata. Angiolillo seria detingut en el mateix lloc dels fets, i en el posterior interrogatori declararia que havia assassinat Cánovas com a represàlia per les tortures i execucions de sis dirigents anarquistes catalans després de l’atemptat amb bomba al carrer dels Canvis Nous de Barcelona durant la processó del Corpus de l’any anterior (7 de juny de 1896), que s’havia saldat amb 12 morts i 70 ferits.
L’atemptat del Corpus va estar sempre envoltat d’una espessa nebulosa que implicava directament elements de l’aparell governatiu. La premsa d’ideologia republicana de l’època va insistir que es tractava d’un atac de falsa bandera: el principal sospitós de la policia, l’anarquista italià Tomàs Ascheri Fossati, va ser assenyalat com un talp del governador Hinojosa Naveros infiltrat en els moviments llibertaris. Després d’aquell atemptat, les autoritats governatives desfermarien una cacera de persones relacionades amb el moviment anarquista que se saldaria amb centenars de detencions i tortures, condemnes a presó, deportacions i execucions sumàries. Mentre que, el que la investigació historiogràfica considera l’autèntic responsable de la massacre del Corpus, el francès François Giraud, mai seria detingut i acabaria exiliat a Buenos Aires.
Representació del judici a Angiolillo (1897) / Font: Viquipèdia
Cánovas del Castillo havia estat, amb anterioritat, cinc vegades president del Consell de Ministres (equivalent a president del govern) i va ser, amb el liberal Práxedes Mateo Sagasta, una de les dues principals figures del sistema d’alternança que va marcar la política espanyola de l’últim quart del segle XIX, conegut com l’etapa dels partits dinàstics. Les polítiques dels governs de Cánovas s’havien caracteritzat per la resposta extremadament violenta que empraven per contenir els moviments independentistes a les colònies d’ultramar (Cuba, Puerto Rico i Filipines), i per aturar els moviments obrers i republicans als centres industrials de Catalunya. Fins i tot la premsa de l’època l’havia acusat de formar part d’una mena de lobby clandestí que tenia l’objectiu de protegir els interessos dels propietaris esclavistes de les colònies.