Tal dia com avui de l’any 1929, fa 93 anys, el padró municipal de Barcelona superava, per primer cop en la seva història, la xifra del milió d’habitants. Pocs mesos després (primer dia de l’any 1930) el cens general de l’estat espanyol confirmaria aquella primera dada, i certificaria per a Barcelona la xifra d’1.005.505 residents, que la convertia en la primera aglomeració demogràfica de la península Ibèrica. Segons el mateix cens, la segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants era Sabadell, amb 45.605; la tercera era Badalona, amb 44.201; i la quarta era Terrassa amb 39.973. Aquell mateix cens donava per a les tres capitals provincials restants catalanes: Lleida, 38.868; Tarragona, 30.747; i Girona, 21.845. A les comarques de Tarragona destacaven, també, Tortosa, amb 35.565; i Reus, amb 31.299.
Fora de Catalunya, el rànquing de ciutats ja prefigurava les actuals jerarquies: Madrid censava 952.852 habitants (se situava en segon lloc en l’estat espanyol); València, 320.195 habitants; Sevilla, 228.729 habitants; Màlaga, 188.010 habitants; Saragossa, 173.987 habitants; Bilbao, 161.987 habitants; Múrcia, 158.724. I fora de l’estat espanyol, Lisboa, 591.939 habitants (era la tercera concentració de la península darrere Barcelona i Madrid). Segons el mateix cens, en aquell moment a Barcelona hi havia més de 241.000 habitatges; la qual cosa representava una mitjana aritmètica de 4,20 persones per habitatge; lleugerament inferior a Madrid, que amb més 214.000 calculava 4,44 persones per habitatge; o que València, que amb més de 72.000 calculava, també, una mitjana de 4,44 persones per habitatge.
La taxa d’ocupació per habitatge era un dels indicadors per calcular la riquesa d’un municipi. Com més baixa era la taxa, s’interpretava que era més alta la mitjana de la renda familiar dels habitants d’aquell municipi.